Llegim 04/03/2021

La segona vida de Gerard Quintana

El músic fon els límits entre la vida, la mort, la realitat i els somnis a 'L'home que va viure dues vegades', premi Ramon Llull

3 min
Gerard Quintana a la Barceloneta aquest dimarts

BarcelonaFa tres dècades Gerard Quintana (Girona, 1964) acabava de publicar el disc Ben endins i omplia estadis de gent amb Sopa de Cabra. "Vivíem l'explosió màxima del grup", recorda el cantant. D'un temps ençà, Quintana mirava enrere i s'adonava que no reconeixia aquell home. "Vaig passar de ser un nen introvertit, que tartamudejava i tenia problemes de comunicació, a viure l'èxit de forma massiva", explica. Aleshores ja li rondava l'esperit de la seva segona novel·la, L'home que va viure dues vegades (Columna/Planeta), que es publica aquest dimecres i amb la qual al gener va aconseguir el premi Ramon Llull. El llibre segueix en Salvador, un poeta que té l'oportunitat –o la maledicció– de viure dues vegades, i reflecteix que mai és tard per capgirar la pròpia existència.

"Des de petit sempre he volgut ser escriptor, però deia que de gran volia ser astronauta perquè em semblava menys pretensiós. Tenia un pare molt lector i un oncle amb una llibreria de 200.000 títols [la Geli de Girona]. He tardat 50 anys a reunir el valor i fer el pas endavant", explica Quintana a tocar del mar, a la Barceloneta. Abans de la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra (Columna), es veia "més capaç de vestir amb la roba dels poetes que canten" en comptes de posar-se el barret d'escriptor. Amb aquell debut, va centrar tots els esforços "en la documentació i la veracitat", mentre que amb la segona se n'ha alliberat del tot. I, paradoxalment, L'home que va viure dues vegades se situa molt més a prop de la seva realitat, perquè molts dels personatges són el reflex de gent del seu entorn. "La majoria del que hi ha escrit ho he viscut i moltes persones s'hi reconeixeran. Fins i tot n'he conservat els noms", assenyala el músic, que descriu l'experiència literària com la tasca d'un miner: "He començat a cavar la meva mina interna cap al meu jo més profund per desenterrar-ne les pedres precioses".

Una novel·la de dualitats

De la seva memòria, Quintana en va extreure una vivència colpidora que obre la història: mentre es banyen, una mare i els seus dos fills s'allunyen de la costa i estan a punt de morir ofegats. "Li va passar a la meva companya fa deu anys a Eivissa. Una persona els va ajudar i van sobreviure, però no m'ho vaig poder treure del cap. Si no s'haguessin salvat, jo hauria arribat a casa i no m'hauria quedat res", reflexiona l'autor, que crea a partir d'allò que el commou: "Cada cançó també és fruit d'alguna cosa que m'ha colpit, que he assimilat però que no l'oblido mai". Cronològicament, la tragèdia al mar és la culminació del relat, però ell l'ha situat al primer capítol. "Començar pel final és una aposta d'estructura, perquè no volia convertir el llibre en una història on l'impuls és veure com s'acaba", subratlla.

La història del Salvador està marcada per un malefici familiar i per la mort del seu pare, que tenia una doble vida i un fill amb una altra dona. Al protagonista li diuen el Saltamartí, signa els seus versos amb el nom de Pere Ponsatí i té una existència errant en què l'únic element perenne és la poesia. A través d'ella, la novel·la fa aflorar referències musicals i literàries d'autors com Thomas Mann, Lewis Carroll, Miguel de Unamuno i Sylvia Plath. Les dualitats guien el llibre, que busca destruir la separació entre la vida i la mort, la realitat i els somnis. "Cada dia acabem alguna cosa, morim una mica i l'endemà tornem a néixer. La vida i la mort són el mateix i les vivim cada dia", apunta l'escriptor.

La màgia, la bruixeria i la mitologia conviuen amb les vivències més terrenals del Salvador, que en la seva baixada als inferns es creua amb una gran desfilada de personatges. Tenen noms tan significatius com Bafomet, Faust, Selva i Nit, i alguns d'ells són efímers, només apareixen durant poques pàgines. "És una decisió intencionada. Sabem que la realitat canvia precipitadament i que cadascú viu de la pròpia invenció. La realitat és un acord d'invenció comuna", diu Quintana. En aquest imaginari que flueix entre la vida i la mort, el lector pot decidir com s'hi endinsa: "No és un llibre inofensiu –alerta Quintana–. Es pot llegir agafat a la barana, conservant el control, o bé deixant-se caure".

stats