LITERATURA
VALÈRIA GAILLARD
Barcelona

“Al segle XXI encara maten les dones arreu”

Gemma Pasqual reivindica 15 personalitats femenines als relats de ‘Viure perillosament’

“Al segle XXI encara maten les dones arreu” / RUTH MARIGOT Zoom

Un homenatge a dones lliures i independents. Així es presenta aquest recull de contes, Viure perillosament (Comanegra), amb què Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967), escriptora de llarg recorregut de literatura infantil i juvenil, fa una incursió en la narrativa per a adults. La idea d’escriure’ls va sortir de converses entre amigues al voltant d’una de les grans veus de la literatura catalana: Mercè Rodoreda. “Va sortir l’anècdota que va tenir una relació amorosa amb Andreu Nin, segons explicava la seva amiga Anna Murià i defensa Marta Pessarrodona, i em vaig posar a indagar per capgirar la imatge que es té d’ella”, explica Pasqual.

A partir d’aquesta primera història va anar estirant el fil i van sorgir-ne altres igual de sucoses. En el cas de Virginia Woolf, per exemple, el disparador va ser la foto del grup familiar amb l’escriptora disfressada de príncep d’Abissínia. “Tenim la imatge de Woolf com una dona trista, i quan vaig descobrir aquesta història tan divertida vaig pensar que valia la pena explicar-la”, diu Pasqual. Així, escodrinyant en la vida de les altres, va descobrir, per exemple, que Rosa Parks, coneguda per la seva lluita pels drets civils als Estats Units, va estar investigant una violació col·lectiva, “un cas similar al de la Manada actual”. Altres noms que desfilen pel volum són Anaïs Nin, Simone de Beauvoir, Caterina Albert, Aurora Bertrana, Emilia Pardo Bazán, Frida Kahlo, Isabel de Villena, Maria Aurèlia Capmany, Carmen Burgos, Mary Shelley i Jane Austen.

“Totes són dones lluitadores i compromeses; no totes són feministes, però sí que tenen en comú el fet de tenir les arrels ben plantades a terra”, explica l’autora. Sobre les anècdotes que ha utilitzat, afirma que “tot està documentat”, que no s’ha inventat res, sinó que ho ha novel·lat. I rebla: “I si non è vero è ben trovato ”. En tot cas, ha triat dones “tossudes”, tal com demostra el cas d’Anaïs Nin, que volia escriure a qualsevol preu. “Al final es va trobar escrivint d’amagat els contes eròtics que havien encarregat a Henry Miller”, recorda Pasqual.

Va ser parlant amb l’actual consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, que va topar amb l’anècdota relacionada amb Aurora Bertrana, “una dona extraordinària casada inexplicablement amb un maltractador”. Pasqual narra la història de la petita fortuna que va rebre del seu oncle i que ella va destinar als refugiats catalans als camps nord-catalans.

Fascinada per la dona de Lot

Obre el volum una història que no està basada en cap personatge real, sinó en una de paper: la dona de Lot, que es va girar per contemplar la destrucció de Sodoma i es va convertir en una estàtua de sal. “La vaig descobrir en una conferència que va impartir Laura Borràs a la Casa Joan Fuster, i de seguida em va fascinar una dona a qui Maria Mercè Marçal va dedicar poemes”, diu Pasqual.

Totes les dones que ha aplegat en el llibre van viure perillosament. “Quan Rodoreda va tornar a Catalunya la titllaven d’adúltera, i a Emília Pardo Bazán no li van donar una cadira a l’Acadèmia perquè li van dir que «no li cabia el cul»”. Ara bé, els maltractaments, segons l’escriptora valenciana, no s’han acabat: “Al segle XXI encara maten les dones arreu, les dones cobrem menys, no tenim una presidenta de la Generalitat dona, ens ocupem de la casa i, malgrat haver-hi científiques rellevants, sempre estan en una segona posició”. Per aquest motiu enarbora les paraules de Parks: “El més important és no cedir”.