BarcelonaEl premi Nobel de literatura a Bob Dylan va fer evident els vincles entre l'escriptura de cançons i de llibres. A més d'haver signat més de 500 cançons, Dylan ha publicat reculls de prosa experimental com Taràntula (1971, en català a Malpaso), volums de memòries com Cròniques (Global Rhythm, 2005) i el recent Filosofía de la canción moderna (Anagrama, 2022). Dylan no és l'únic autor que ha compaginat música i literatura amb bons resultats en una i altra disciplines artístiques.

Abans de començar una llarga i fructífera carrera com a cantautor a partir de Songs of Leonard Cohen (1967), el canadenc va escriure i publicar dues novel·les. La primera, The favorite game (1963, en castellà a Lumen) va tenir problemes per trobar editor degut al seu contingut autobiogràfic i explícitament sexual. Per evitar més controvèrsies, Cohen va enviar els personatges principals de Beautiful losers (1966, en castellà a Lumen) al segle XVII, i tots ells estaven obsessionats amb una santa mohawk. A més de publicar quinze discos, Leonard Cohen va escriure desenes de poemes, recollits en llibres com Book of Mercy (1984) i Book of Longing (2006). Aquest mes d'abril s'ha publicat una novel·la inèdita de l'autor, Un ballet de leprosos (Empúries), escrita als anys 60.

Patti Smith ha publicat més llibres que discos al llarg de la seva trajectòria, però no ha estat fins als últims quinze anys que el seu vessant literari s'ha consolidat. Hi han contribuït volums de memòries com Uns marrecs (2010, en català a Club Editor), M Train (2015, en castellà a Lumen) i L'any del mico (2019, en català a Club Editor). Smith ha estat una de les figures clau de la contracultura nord-americana dels anys 70 i 80 gràcies a discos com Horses (1975) i Easter (1978). Entre les seves cançons més conegudes, que han influït en diverses generacions, hi ha Because the night, Dancing barefoot i People have the power.

Des que va debutar amb Carrie el 1974, Stephen King ha publicat més de seixanta novel·les i centenars de contes. Entre els seus títols més coneguts hi ha La resplendor (1977), Cementiri d'animals (1983) i Misery (1987). Els més de 400 milions d'exemplars venuts dels seus llibres converteixen, per força, l'aportació musical de King en una nota a peu de pàgina en la seva trajectòria. Així i tot, l'afició de l'escriptor pel rock l'ha portat a col·laborar amb AC/DC –en la banda sonora de La rebel·lió de les màquines (1986), pel·lícula que l'escriptor va escriure i dirigir–, amb Michael Jackson –van crear la pel·lícula musical Ghosts (1996)– i amb John Mellencamp, per a qui va escriure el llibret del musical Ghost brothers of darkland country (2012). King també ha format part del grup de versions Rock Bottom Remainders, format per escriptors i guionistes, entre els quals hi ha Matt Groening, Barbara Kingsolver, Mitch Albom i Amy Tan.

"Mai no és massa tard per tornar a començar", canta Gerard Quintana a Camins, una de les cançons més populars de Sopa de Cabra. El cantant i lletrista gironí es va aplicar aquesta màxima quan, el 2019, va debutar com a escriptor amb Entre el cel i la terra (Columna). "Fer una novel·la era un deute intern que tenia", recordava llavors. Amb el següent llibre, L'home que va viure dues vegades, va rebre el premi Ramon Llull 2021. Un dels seus personatges, quan les coses anaven mal dades, es refugiava en els llibres igual que havia fet el seu autor des de petit a la llibreria Geli de Girona, propietat del seu oncle, Pere Rodeja. Quintana havia de publicar la seva tercera novel·la aquest Sant Jordi, La puresa de l'engany, però l'ha posposat per a una mica més endavant.

Des de fa gairebé tres dècades, Michel Houellebecq és un dels escriptors francesos més controvertits dins i fora dels llibres. Compagina els seus poemaris i novel·les –entre les quals hi ha Les partícules elementals (1996)– amb el cinema –ha actuat en una desena de pel·lícules i fins i tot n'ha dirigit una– i la fotografia. L'any 2000, Houellebecq va actuar al Festival Internacional de Benicàssim. Hi presentava el disc Présence humaine, on cantava alguns dels seus poemes, musicats per Bertrand Burgalat. Anys després va ser Carla Bruni qui va versionar, quan era la primera dama francesa, el poema La possibilité d'une île, al disc Comme si de rien n'était (2008). Nostàlgica i conciliadora, la cançó dona una imatge molt diferent de l'agror que transmet habitualment l'autor.