BarcelonaHi ha moltes Djunas en l'escriptora Djuna Barnes (Nova York, 1892-1982). Ho explicava al pròleg de Mi Nueva York 1913-1919, un recull dels seus articles i reportatges de joventut que vaig animar a publicar. Aquells textos primerencs van fer d’ella una mena d’Irene Polo agosarada, que tenia empenta i brillava. Contràriament, el seu final va ser trist: solitària, enfadada amb el món, va viure la seva darrera etapa tancada en un apartament del barri de Greenwich Village, sense voler rebre ningú.

Al mig hi trobem la Djuna enigmàtica que fascinava durant el París d’entreguerres, en l’ambient d’una Rive Gauche força sàfica, on ella es movia com una deessa d’inassolible bellesa, tot i que era pobra com una rata. Va recollir amb sarcasme aquest món a L’almanac de les dones, tot i que la seva obra més emblemàtica és El bosc de la nit, que va ser escrita en part a casa de la milionària Peggy Guggenheim, molt amiga de l’autora. Publicada l’any 1936 amb un pròleg del poeta T.S. Eliot, és el que se’n diu un roman à clef, ja que té molt de la seva relació sentimental amb l’escultora Thelma Wood, el seu gran amor.

Barnes és considerada la darrera supervivent de la generació modernista. Aquesta edició que comentem inclou una introducció de l’escriptora Jeanette Winterson, que ens diu que estem davant d’un llibre exòtic, estrany i temerari. També de lectura exigent: “Hi pots lliscar per dins, perquè té una prosa de qualitats narcòtiques, però no hi pots lliscar per sobre”.

Passions doloroses i amors impossibles

Amb el seu ambient crepuscular, fa un elogi de la llibertat sexual de les dones a través de les relacions lèsbiques de tres exemplars ben diferents: la jove Nora Flood, l’atractiva i andrògina Robin Vote, i l’extravagant vídua Jenny Petherbridge. Mentrestant, dos homes ronden les seves relacions agitades: el fals baró vienès Felix Volkbein i el Dr. Matthew O’Connor, que escolta amb paciència els seus testimonis com si fos un oracle i ens fa de fil conductor.

Aquesta és una novel·la de passions doloroses i amors impossibles: “Al cor de la Nora hi reposava el fòssil de la Robin, l’entalladura de la seva identitat, i tot a l’entorn del cor, per conservar-lo, hi corria la sang de la Nora. Així el cos de la Robin no deixaria mai de ser estimat, ni es corrompria ni quedaria arraconat”. També, pel que fa a la Jenny, d’amors saquejats: “[...] s’apropià de l’amor més apassionat que coneixia: el de la Nora per la Robin. Era una ocupa per instint”.

Totes tres atresoren secrets que guarda la nit. "Expliqui-m’ho tot de la nit", li demana la Nora abandonada i perduda al doctor. I el doctor li respon, sol·lícit: “La fosca és l’armari dins del qual nia el cor de la teva enamorada, i ella és l’au nocturna que gralla contra els vostres esperits, mentre deixa caure entremig de totes dues l’horrorosa alienació de la seva entranya”. Amors que són condemna, amors que són remordiments.

I no, El bosc de la nit no és una lectura fàcil i Djuna Barnes no és una narradora a l’ús. Construeix un univers de regles pròpies, un combat de boxa amb els sentiments en el qual els personatges surten sempre una mica baldats.