BarcelonaSant Jordi arriba més carregat de llibres que cap altre any, i una bona mostra d'això és el recomanador que hem preparat a l'ARA Llegim, on podeu triar entre gairebé 300 novetats editorials. Durant els últims mesos hem escrit sobre una bona part d'aquests títols, i hem entrevistat alguns dels seus autors. En aquest article en triem deu de les més destacades:

 ¿Què passa quan aquelles mateixes mans del marit, que poden abraçar, acaronar i protegir l'estimada, es converteixen també en mans amenaçadores, capaces d'acabar amb la vida de la noia? És una de les preguntes que es va fer Maggie O'Farrell (Coleraine, 1972), autora de Hamnet, a l'hora d'escollir com a protagonistes de la seva nova novel·la Lucrècia de Mèdici i Alfons d'Este, que van viure a la Itàlia fragmentada i convulsa del segle XVI. "Es va criar en un ambient de riquesa i privilegis" –assegura l'autora sobre el malaurat personatge d'El retrat de matrimoni–. Però com a dona va tenir molt poques possibilitats de triar. Al segle XVI, l'únic destí d'una dona rica era aconseguir un matrimoni avantatjós".

L'herència del passat, París i la Segona Guerra Mundial són tres dels ingredients amb què Xavier Bosch (Barcelona, 1967) ha aixecat una de les seves novel·les més ambicioses i poderoses, 32 de març, la primera que publica a Univers després de més d'una dècada a Grup 62. Bosch dosifica amb habilitat els secrets de la Barbara i en Roger, que l'any 2008 passen junts una temporada en un pis de Montmartre. Tots dos s'interessaran per recuperar un episodi crucial de la vida de l'àvia de la Barbara, la Margaux, el dels anys en què la capital francesa va ser ocupada pel Tercer Reich. "L'amnèsia selectiva és necessària per sobreviure –explica–. Hi ha un poema de Francesc Garriga, que va ser molt amic meu, que parla d'això mateix. Diu: "Dels aiguamolls de la memòria, sempre en surts malferit".

Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) ha aconseguit el premi Sant Jordi –el primer que rep una dona en dues dècades– amb una novel·la poderosa sobre les dones nascudes els anys 50, que van créixer en ple franquisme i en una societat marcada per la repressió del gènere femení. Les nostres mares (Proa) és un mosaic literari de protagonistes fortes que, malgrat les normes socials i els privilegis dels homes, busquen la manera de rebel·lar-se i agafar les regnes del seu destí. "No volia fer-les víctimes del sistema, perquè realment no ho són, malgrat que el sistema vol deixar-les en no res –diu l'autora–. Amb les petites escletxes que obren de llibertat o d'espais de superació, fan una botifarra a aquest sistema. En general tenen una empenta, una força, i que ara també estan sustentant el capitalisme: cuidant la gent gran, cuidant els nets... És una broma que els diguin jubilades a les dones nascudes els anys 50".

La "porta dimensional" que els lectors travessaran a l'inici de Pregària a Prosèrpina (La Campana) els portarà fins a la Roma del segle I aC, una societat corrupta i esclavista en què Marc Tul·li Ciceró el jove –fill del conegut orador i polític– viatja fins als confins de la República per capturar-hi una criatura llegendària, la mantícora, que apareix sempre que una civilització està a punt d'ensorrar-se. "Una societat no canvia si no està obligada a fer-ho –assegura Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965)–. En el cas de Pregària a Prosèrpina, en què tota la civilització romana està amenaçada, el canvi esdevé ineludible si es vol sobreviure". 

Demà, i demà, i demà (Periscopi) és una història d'amistat preciosa i immersiva entre el Sam i la Sadie, dos nens nascuts els anys 80 que comparteixen l'afició pels videojocs. Aquesta passió s'acaba convertint també en la seva feina: la novel·la els acompanya en el viatge de maduresa, des del seu pas per la universitat fins a la posada en marxa de la pròpia empresa de videojocs amb els triomfs, les disputes i els desencants inevitables de la vida adulta. "L'amistat pot ser més forta que l'amor", diu el Sam en un moment de la seva història. El vincle que estableix amb la Sadie neix a l'hospital; ell ha tingut un accident de cotxe en què ha perdut la mare, i ella cuida la seva germana, malalta de leucèmia. "En realitat el Sam està equivocat –subratlla Gabrielle Zevin (Nova York, 1977), sobre aquesta afirmació–. No és o amistat o amor. És amistat i amor, perquè l'amistat és amor".

"Qui no té res a escriure, millor que no ho escrigui", assegura la protagonista de La mestra i la Bèstia a la seva mare després que aquesta li hagi regalat una llibreta en blanc per "abocar-hi la intimitat". És una sort que la tímida i intel·ligent Severina hagi trobat una escriptora com Imma Monsó (Lleida, 1959) per narrar la seva estada en un petit poble del Pirineu ribagorçà a principis dels 60, entrellaçada amb la dels pares i amb la dissortada època en què van viure: la guerra i la silenciosa oposició al règim franquista. "'Poble petit, infern gran', diuen –recorda l'autora–. Als pobles, les notícies arriben abans que tu arribis al lloc on anaves. Hi ha una explosió de morbositat que em recorda la de les xarxes socials. En els rumors que corren sempre hi ha una part de veritat i una part inventada".

La possibilitat de dir-ne casa, tercera novel·la de Marta Orriols (Sabadell, 1975), comença i acaba en un aeroport, un d'aquells no-llocs que l'antorpòleg francès Marc Augé va explorar en un assaig molt conegut, Els no llocs. Espais de l'anonimat (1992). Segons Augé, supermercats, hotels, àrees de servei i aeroports es defineixen per ser transitats de manera efímera i per suspendre la identitat dels que hi circulen. No és casual que Orriols presenti la Tina, protagonista i narradora del llibre, a punt d'agafar un avió cap a Barcelona. Durant gairebé 20 anys ha estat corresponsal a Beirut, però ara que n'ha fet 43 ha decidit tornar al poble del Maresme on va créixer i mirar de resituar-se: provarà de refer els vincles amb la família i els amics, i es retrobarà amb una exparella, R. l'innombrable. "¿Casa teva és d'allà on vens o allà on ets? –es demana l'autora–. Casa teva no és el lloc on has nascut, sinó on sents que has pogut ser tu mateixa", afegeix. 

L'última novel·la de Mònica Batet (el Pont d'Armentera, 1976) pren la forma de les rondalles populars per explicar les vicissituds d'un país indeterminat que, a conseqüència d'una revolució, queda partit en dues meitats. Els protagonistes del llibre, un folklorista, la seva filla etnomusicòloga i un revolucionari, ajuden a construir una realitat amb sentit crític, al marge del totalitarisme, i en pateixen els efectes. A més de ser un artefacte narratiu d'una singularitat remarcable, Una història és una pedra llançada al riu (Angle) aborda el poder de l'art i la necessitat de revoltar-se en una societat que recorda el periple que molts països europeus han viscut al llarg del segle XX. ¿En un règim totalitari què és pitjor: acotar el cap o rebel·lar-nos? –es demana l'autora–. Cada personatge té les seves raons per fer una cosa o l'altra. Un diu que ens hem d'adaptar als canvis que venen. L'altre, que adaptant-nos podem arribar a acceptar coses impensables".

Eva Piquer (Barcelona, 1969) mantenia un silenci novel·lesc des de feia 21 anys. El 2002 va llançar Una victòria diferent (Destino) –amb la qual va guanyar el premi Josep Pla–, i fins ara l'escriptora i periodista no havia publicat cap altra novel·la. Amb Aterratge (Club Editor), Piquer retorna a la ficció i obre una nova etapa literària. "Sempre m’explico a mi mateixa i faig les paus amb mi mateixa escrivint. És la meva manera de situar-me al món. La meva supervivència passava per escriure aquest llibre", explica Piquer. La novel·la acompanya una dona que està sortint d'un dol i que veu com la seva experiència ressona amb la del pilot d'un avió que es va accidentar el 1973 a Islàndia. 

La primera novel·la d'Eider Rodriguez (Errenteria, 1977) comença en una habitació d'hospital. El pare de la narradora acaba de tenir un ictus. L'home se'n recupera a mitges, però té el fetge molt tocat a causa de la cirrosi. Materials de construcció (Periscopi/LRH, traduït de l'eusquera al català per Pau Joan Hernández) és la crònica dels últims mesos de l'home per part de la filla i l'intent de reconstruir-ne el passat a través d'escenes familiars, de l'època i els llocs que li va tocar viure. És un llibre dur, tot i que l'autora hi intercala pinzellades de sentit de l'humor tendres i necessàries. "A més de crear imatges i metàfores, les novel·les han de fer olor –explica l'autora–. El cotxe del pare ja feia olor d'alcohol a les set del matí. És terrible pensar que era així. Quan era petita me n'adonava, però no hi donava tanta importància com ara que he escrit Materials de construcció".