BarcelonaTeresa Pàmies, Maria Àngels Anglada, Olga Xirinacs, Maria Mercè Roca, Carme Riera, Isabel Olesti, Empar Moliner, Eva Piquer i Llucia Ramis. Són les escriptores guanyadores del premi Josep Pla. Carmen Laforet, Elena Quiroga, Dolores Medio, Lluïsa Forrellad, Carmen Martín Gaite, Ana María Matute, Carmen Gómez, Rosa Regàs, Lucía Etxebarria, Angela Vallvey, Maruja Torres, Clara Sánchez, Alicia Giménez Barlett, Carmen Amoraga i Care Santos. Són les guanyadores del premi Nadal. A priori, refiant-me d’una suposada bona memòria, pensava que mai s’havia donat el doblet de dues guanyadores la nit del dia de Reis a l’hotel Palace. M’equivocava. Tres vegades, s’ha produït. L’any 1994, Carme Riera i Rosa Regàs. L’any 2002, Eva Piquer i Ángela Vallvey. I l’any 2010, Llucia Ramis i Alicia Giménez Barlett. Qui sap si aquesta nit...

En els premis literaris els polítics acostumen a deixar-s’hi veure. M’expliquen que aquesta nit la classe política tindrà una alta representació femenina: Ada Colau, Mariàngela Vilallonga, Núria Marín i Teresa Cunillera. Si venen totes quatre serà un pòquer bastant insuperable. Sento que a Pere Gimferrer li xiuxiuegen el menú de la nit: “Hi haurà peix”. “Ah, sí? Quin peix?” “Serà calent, no pateixis. I per postres hi ha poma”. A la taula de periodistes algú farà una observació: “Aquest menú sembla del 1954”. Ho diu en positiu, que consti en acta.

Veig Núria Marín, primera carta del pòquer. Joaquim Nadal, Miquel de Palol, David Cirici, Sebastià Alzamora, Martí Gironell, Gerard Quintana, Carme Riera, Víctor Amela, Enric Calpena, Isona Passola, Hèctor Bofill, Jenn Díaz, Eva Piquer, Ada Castells, Alicia Kopf, Paula Bonet... L’abric de pells del comte de Sert em deixa estabornit. Guillem Terribas i Lluís Morral, dos llibreters amics que arriben junts. Veig la consellera de Cultura, segona carta confirmada. M’expliquen que Care Santos acaba d’explicar un acudit. Això és un home que entra en una llibreria i demana que li recomanin alguna bona novel·la d’Ernest Hemingway. “Tenim El vell i el mar ”. “Ah, doncs doni’m El mar, sisplau”.

El gran Pepe Ribas conversa amb els no menys grans Javier Aparicio i Álvaro Colomer. “Espero que el nou ministre de Cultura estigui a l’altura. De moment ja ens n’han encolomat un d’Universitats que deunidó...” Es refereixen a Manuel Castells i entenc que no és sant de la seva devoció. De reüll veig que Teresa Cunillera ja ha arribat. Només en falta una. Joan Safont m’explica que, gràcies a uns diaris ocults, fa poc ha descobert que la seva tieta era una fidelíssima de Bocaccio. És bonic descobrir les vides ocultes dels que crèiem conèixer bé. Les novel·les n’estan plenes, d’aquesta mena d’històries.

Just abans d’entrar a sopar detecto el periodista que és famós per guardar-se ametlles, cacauets i patates fregides a les butxaques en tots els refrigeris i vernissatges a què assisteix, que no són pocs. Artur Mas i la seva dona també són ja al pis de baix, on hi ha el bar, aquell reservat del vell Ritz que per anys que passin sempre em crida l’atenció. La Cèlia, la fotògrafa del diari, em dona l’avís definitiu, l’alcaldessa Colau ja és a l’hotel. Pòquer completat. Aquestes festes han sigut mogudes per a Colau. “Doncs a mi m’agrada molt el que va escriure sobre la seva operació, el masclisme imperant i tanta inhumanitat”. És una editora qui m’ho confessa i, secretament, no puc estar-hi més d’acord. Ja està tothom assegut. Em diuen a cau d’orella que potser aquest any els dos guardons també tinguin “accent femení”. “Què és això de l’accent femení? Això sona fatal, tu!”, diu una membre de la conversa. Doncs sí, sona fatal. Allò de la literatura femenina ja ho tenim més que superat, oi?