QUIM ARANDA

Una nova biografia d’Enid Blyton trenca l’afable imatge de l’autora

La vida real de la creadora d’Els Cinc o Els Set Secrets no tenia res a veure amb el món ordenat i conservador dels seus llibres: era una mare distant, propensa a la infidelitat i als escàndols, i amb força mal geni

Ni els famosos Cinc, ni els Set Secrets, ni Noody, ni les aventures de la sèrie The Barney Mysteries ni tampoc les peripècies de les noies que vivien a l’internat de les Torres Malory. La millor creació -i aparentment la més fictícia- d’Enid Blyton (Londres, 1897-1968) va ser ella mateixa. Aquesta és la conclusió clau de la nova biografia de la popular autora anglesa de llibres per a infants que es publicarà dijous que ve, 30 d’agost. The real Enid Blyton (Pen & Sword History), escrit per la periodista Nadia Cohen, es posa a la venda amb motiu de la commemoració del 50è aniversari de la mort de l’escriptora, que s’escau el 28 de novembre.

Els seguidors i admiradors de Blyton, però, podrien quedar decebuts. Potser fins i tot indignats. Perquè el retrat amb què se la representa està molt lluny de la imatge que ella conreava d’estimar els nens i ser una persona d’estricta moralitat i costums, amant de les relacions familiars bucòliques, habitual de festes al camp, dels pícnics estivals, la cervesa de gingebre i els pastissos de carn per compartir amb tothom. Res més allunyat de la realitat, assegura Cohen, l’autora de la biografia. Blyton -una escriptora que va fer una autèntica fortuna amb la literatura, amb ingressos anuals a finals dels anys 40 de 100.000 lliures, equivalents avui a 4,3 milions d’euros- tenia molt mal caràcter, era una mare emocionalment distant de les dues filles que va tenir, infidel habitual i amb propensió a provocar escàndols ateses les actituds més aviat conservadores de l’època. Per exemple, perquè jugava a tenis despullada a la seva finca.

Relacions extramaritals

Lluny de l’ensucrada fantasia de què escrivia Blyton -el món ideal i classista d’un Regne Unit que la Segona Guerra Mundial va esborrar del mapa, i que s’entestava a representar i perpetuar en els seus llibres; un món dual: o blanc o negre, de bons i dolents-, el seu dia a dia quotidià era torturat i complex. Perquè, segons explica Cohen, Enid Blyton va tenir relacions personals molt turbulentes, sobretot amb els dos homes amb qui es va casar. Els episodis extramaritals van ser moneda corrent en els dos períodes. L’autora arriba a insinuar que podria haver tingut una relació homosexual amb la segona cuidadora que va contractar per tenir cura de les dues filles del primer matrimoni.

De fet, amb un to que voreja el sensacionalisme, Cohen parla de la mainadera en termes ben cridaners: “Dorothy Richards, una infermera diplomada, d’aspecte més aviat masculí, portava sovint camisa i corbata formals. Ràpidament es va convertir en molt més que una humil empleada de la llar. Des del moment que a arribar a la casa la parella va establir una intensa amistat que va superar amb escreix les tasques [professionals] de Dorothy. Quan no sortien a passejar juntes, les dues compartien bromes privades i ara era a Dorothy, i no a Hugh [el primer marit, amb qui Blyton s’havia casat el 1924], a qui confiava els esborranys dels llibres”.

Un altre dels aspectes destacables del retrat que Cohen fa de l’autora és la manca d’atenció personal directa per les seves dues filles, Gillian i Imogen, la primera nascuda el 1931 i la segona el 1935. Potser un fet derivat de l’obsessió de l’escriptora per generar obra, que la va portar, en el moment de màxima producció, a les 10.000 paraules publicables al dia, segons la documentació de l’Enid Blyton Society. Un dels més grans autors de les lletres angleses del segle XX, Graham Greene, n’escrivia un màxim de 2.000 per jornada de feina.

A les entrevistes Blyton parlava del delicat equilibri entre l’absorbent feina d’escriure i la vida familiar, però les filles no reconeixen “l’àngel domèstic” que afirmava ser. Blyton gairebé mai els llegia llibres, i el contacte físic implicava més “un seguit de cops amb un raspall dels cabells que no pas un gest d’estima o una carícia”.

La més greu de les insinuacions del llibre és la que suggereix que s’hauria provocat un avortament. Embarassada amb 48 anys, Enid Blyton va caure de dalt d’una escala on havia pujat per collir pomes, activitat que el segon marit, Kenneth Waters, li havia prohibit expressament. Va perdre el nen. La seva filla Imogen va suggerir, en una carta esmentada al llibre, que sa mare ho hauria fet perquè era “conscient de l’alt risc de donar a llum un nen amb alguna malformació”. “Els seus llibres -continua dient- encara eren la part més important de la seva vida”.

La biografia potser causarà un petit escàndol, també perquè burxa en els límits de la vida privada, però no canviarà la percepció dels milions de lectors dels seus més de 800 llibres. Contra els atacs de la crítica, Blyton sempre va dir: “L’única opinió que m’importa és la de les persones menors de dotze anys”. Mig segle després del seu traspàs, res d’això no canviarà.