Amb Ramon Llull o Blanca Llum Vidal, amb Miró o Pavese, amb Rodoreda o Jaccottet, amb Juan de la Cruz o Kavafis. A Carpe momentum, el nou poemari de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), l’autor dialoga amb moltes de les veus que alimenten la seva escriptura. “Són veus que m’envolten, que em fan pensera, discutiguera, xerrera, em serveixen de parets mestres i de fonament. Són l’ansiolític dels meus tremolors. Em donen una energia que esdevé creativitat. Han de formar part del llibre perquè formen part de mi”, diu.

En una visió caleidoscòpica, estructura Carpe momentum en tres llibres -El recordador, escrit el 2009; El llegidor, del 2017, i El sentitdor, del 2020- i una última part, un Ars Amandi com a tancament, “una traca, explosiva, el grand finale que trenca amb la forma dels altres tres llibres”. “És la follia lul·liana, faulkneriana, hölderliniana, dels grans amadors de la literatura. El poeta es despulla i mostra al lector part de les seves pulsions, desitjos, amors, dubtes i pors”, afirma.

Publicat a la col·lecció Jardins de Samarcanda, Carpe momentum mostra un Mesquida madur, tan segur d’ell mateix que amb un sol gest pot expressar la bellesa i alhora la complexitat del món. És un Mesquida que, tot i haver escrit el gruix de l’obra en l’any pandèmic, celebra la vida. “Sentirem la força de la vida si cantam a les coses senzilles. Això és Carpe momentum : hem de cercar els moments que ens fan la vida lenta. Hem de revaloritzar els valors. I fer-ho des de la importància que és estimar i ser estimat”, recomana.

Dolor, mort i alegria

El 2020 ha dut l’autor a una situació paradoxal amb l’escriptura: “M’ha costat molt escriure per la presència constant del dolor i la mort. També per la necessitat i l’enyorança dels altres. Però alhora m’ha mostrat que, en escriure damunt negre, surten més colors, prenen força i vivor. Així que en aquest llibre, fet en bona part al mig d’una gran pena, sabent que tenim mil motius per sentir-la, jo vaig repetint: alegria. He volgut crear colors, músiques, danses, lletres, olors perquè ens acompanyin. La meva obra vol fer companyia, ajudar a sentir la força de la vida”.

L’obra demana esforç al lector tot i que els poemes són de fàcil lectura. “Tota lectura és esforç. Qualsevol que vulgui passar gust de llegir, ha de rellegir. I jo m’he arriscat amb aquest llibre. Hi ha molta contenció però no correcció en la mesura que n’hi ha en tota la meva obra. Corregeixo molt, tinc tendència a recargolar el llenguatge, cercar metàfores atrevides. Aquí he intentat anar a la cosa senzilla, profunda i de veres. I això fa sorgir sentits que no imaginaves”, apunta.

Des dels primers versos, un poema preludià defineix la poesia. És una declaració de principis del poeta: “El que fèiem és agafar el llenguatge vell i desgastat per convertir-lo en una cosa viva i tibant. Aquest llibre primer ens recorda que els humans som éssers de llenguatge. I el llenguatge ens fa, ens consola, ens ajunta amb els similars”. Mesquida també entén com a preludi el llibre segon: “El llegidor ens diu que llegir, com viure, és sentir i trobar sentit”. El llibre tercer, molt més extens, per al poeta és “un cant polifònic als sentits, sentir i crear sentit. El poeta és un creador de sentit. Anam a ell perquè ens mostri sentits nous d’allò que sovint tenim davant els ulls, perquè ens obri nous horitzons”. Mesquida creu que al llarg de la seva vida de poeta ha anat cavant “un pou fondo, que ara ja és molt fondo, i ja no hi trob or, ni cap pedra preciosa, però jo seguesc excavant, perquè és en el mateix excavar on trobes”. “Excavar és la troballa”.