Un poema d’Auden favorit d’Àlex Susanna era l’elegia a Yeats, on llegim que "les paraules d’un home mort / es transformen en les entranyes dels vius". Un destí sever ha volgut que sigui l’Àlex el qui ara hagi de viure ja per sempre en nosaltres, els seus lectors. Al pròleg de Memòria del cos. Poesia completa (1980-2024) (Viena Edicions, 2025) la descriu Jordi Llavina com "l’obra d’una vida", però és molt més: és, com diu un vers del poema Bodegó (Angles morts, 2007) "una condensació de vida". No oblidaré que vaig conèixer Àlex Susanna fa vint anys quan va venir a la Universitat Autònoma a explicar-nos que l’art no és cap fantasia ni invenció, sinó la mateixa realitat però vigoritzada, o —per dir-ho memorablement com ell— musculada. Com si la poesia fos un gimnàs on tensar unes paraules que la rutina ha afluixat: el lloc d’extremar-ne, condensada, la potència.

No és fàcil generalitzar res sobre onze llibres escrits durant més de quatre dècades. Jo els veig —sense dos títols de joventut bandejats de l’edició pòstuma— com una seqüència de temptejos (que van de 1980 fins al llibre que el 1990 va ser Premi Carles Riba, Les anelles dels anys), dominats per una poesia enyorívola, fiada a la idealització del record. A partir, però, de Boscos i ciutats (1994) i Suite de Gelida (2001), el poeta troba una estructura de llibre rodona, d’equilibri perfecte entre els temes lírics que el preocupen: l’art, la natura i, per descomptat, l’amor —l’eròtic, l’amor als fills, als amics, a tot allò que convida "a esprémer els dies com una taronja"—. Perquè els qui l’hem conegut convindrem que l’actitud vital més característica de Susanna és, segons Jordi Llavina, la "voracitat", un donar-se golut i amb passió a tot el que faci més vida la vida.

Encarregar la presentació d’un llibre a un professor és arriscar-se que faci una classe. La d’avui conté fins a tres lliçons, però en totes el mestre és Susanna. La primera és la de l’experiència. Algú a qui la biografia hauria pogut decantar com a poeta "venecià", novísimo d’última hora, o epígon de Gil de Biedma, de qui va ser gran amic, va traçar-se un camí indiscutiblement personal, tot i que des d’uns pressupòsits inequívocs: els de l’anomenada poesia de l’experiència. Exclòs el seu inici "surrealista", Susanna obre el volum amb Memòria del cos (de 1980, i títol tan kavafià) i el poema Les claus que, si alguna cosa palesa, és que contra l’opinió general el tema principal d’aquest corrent resulta més aviat la inexperiència: "No hi ha cap lluna que et guiï / ni cap claror amagada / que vagament t’il·lumini". El que era clara era la decisió de defugir la irracionalitat i el sentimentalisme, i fundar l’expressió lírica en una realitat perfectament objectiva, compartida per tothom. En un epígraf d’El darrer sol (1985), de nou l’aval de W.H. Auden l’anima a defensar l’opció realista; hi diu l’anglès que només és possible parlar del món en què "tothom, incloent-hi els científics, naixem, treballem, estimem, odiem i morim, [...] el món primari dels fenòmens tal com és", amb una punyent invocació final a "la més admirable de les deïtats romanes, el déu Terminus", com si la consciència de realitat ens alertés per força que tot és transitori. En qualsevol cas, als qui, ignorants o malèvols, fan d’un poema de l’experiència un simple registre vivencial, els convindria llegir per exemple Fragilitat (Palau d’hivern). El jo poètic consigna la cita amorosa amb una dona i com "dues copes no del tot buides" —una de les quals es trencarà quan l’endemà intenti netejar-la— són l’emblema que subjecta l’anècdota narrativa a un judici moral, ja més enllà de cap autobiografisme. La "finesa del cristall" esdevé per sempre en el poema la "fragilitat de l’amor". No de cap altra manera la (bona) poesia de l’experiència eleva una imatge al que Gil de Biedma denominava "emoció significativa".

La segona lliçó té per objecte la discreció del poeta. Susanna, com va escriure Marie-Claire Zimmermann, no és mai "ni egotista ni egoista", separada estrictament la veu poètica de la figura d’home públic. Res més il·lustratiu que l’ethos tan diferent dels dietaris i dels reculls de poemes: els primers racionalitzen tot en frases curtes, analítiques; els segons representen (tot sovint en una sola oració) algú d’una intacta capacitat de sorpresa davant els tombs de la vida, lliurat a la introspecció i l’epifania. Per això és, estilísticament, el poeta dels punts suspensius, el d’una stasis provocada pel misteri de la natura, o per l’afirmació de la vida inherent als més modestos actes quotidians. La cura posada a no fer que la veu soni massa rotunda o afectada és un dels seus trets més genuïns, formalment traduït en un recurs aparatós. Llevat d’aquells poemes tan sensuals que faria estrany delegar-los a ningú (emesos des del pronom de primera persona), dos terços de la poesia de l’Àlex són enunciats amb un tu desdoblat o bé des d’un nosaltres. Tot perquè l’experiència no passi per privada, com si ja s’albirés des de la perspectiva d’algú que la compartirà.

La lliçó final de Memòria del cos ensenya la funció última de la poesia. Com Llavina bé detecta, si una paraula de Susanna designa la condició de l’individu atrafegat d’obligacions, aquesta és intempèrie. Correlativament, direm que és l’aixopluc allò que pot procurar-nos l’art. Música de cambra (Angles morts), presenta el poeta armat d’un llapis, d’una "mina de grafit" com a eina suficient, als marges dels llibres dels altres o a l’esborrany dels propis, per cercar just allò que Natura morta (Suite de Gelida) descriu reveladorament com "una balma, un entrant qualsevol / on defugir aquest excés d’intempèrie". Per a Susanna, la poesia ofrena, contra el desfici de la vida, la il·lusió d’un sentit i, sobretot, una esperança de perduració: "una taca de llum / que res no pot fondre del tot". Als seus primers llibres, és del tot recurrent la menció del verb apuntalar per referir-se per igual a l’ajut dispensat pels bons records, l’amistat, la lectura o l’amor; Inútil poesia, de Suite de Gelida afirmarà que un poema "pot fer el paper de crosses / durant la nostra forçada / convalescència moral".

Acabo amb el record d’un colpidor poema d’Angles morts que resumeix bona part del que he exposat. Una voce in off recrea una singular experiència viscuda: la gravació al Liceu de l’òpera homònima de Xavier Montsalvatge, amb el compositor present, poc abans de morir. Mentre fora descarregava una violenta tempesta sobre Barcelona, el músic veia interpretada una obra seva que el reconnectava amb el propi passat. I de nou el leitmotiv del suport: "el cap recolzat damunt d’un bastó / com si fos un fi balustre del temps": també els poemes, definitivament, són el "fi balustre" que apuntala els nostres dies. A l’òpera de Montsalvatge una dona dialoga amb la veu enregistrada del seu marit mort de fa temps. Avui una munió de lectors ja podrem entrar en conversa amb la voce in off d’Àlex Susanna, intacta i viva per sempre, dins els seus poemes.