L’Àlex ha estat un home culte i sensible, amb qui era un goig fer conversa. Hi podies passar hores fent-la petar agradablement i, quan volia canviar de tema, sempre feia servir una mena de crossa: "Escolta’m una cosa". Llavors jo escoltava la cosa en qüestió i mirava de correspondre-hi amb una resposta. Trobaré molt a faltar la seva conversa, les nostres moroses passejades per boscos de Gelida o de Queralbs, aquella trucada inesperada per recomanar-me una lectura...

El primer llibre seu que vaig adquirir, De l’home quan no hi veu, du la data de la diada de Sant Jordi del 1985. Era el mateix any en què recordo un Àlex molt jove, a l’aula magna de la UB: havia estat el principal organitzador d’un homenatge a Joan Vinyoli celebrat a l’alma mater. Una ferma i prematura vocació literària el va acostar a grans figures de la cultura catalana com l’esmentat Vinyoli, Joan Teixidor, Marià Manent, Tomàs Garcés, Jaime Gil de Biedma, Jordi Pere Cerdà... Anys després, com a editor, va recuperar l’obra de molts d’aquests poetes, i va ser ell mateix qui va rellançar la poesia de dos gegants de la lírica catalana recent: Màrius Sampere i Joan Margarit. Sense l’Àlex, dubto que l’obra margaritiana hagués tingut el ressò de què ha gaudit en els darrers 30 anys.

El vaig començar a llegir, doncs, el 1985. Per això quan es va casar amb la Núria Viladot, la seva lluminosa companya de vida i mare dels seus tres fills –Biel, Gina i Clara–, i la parella va venir a viure a Gelida el 1988, de seguida vaig saber que el destí me l’havia posat davant i que, ben probablement, d’aquesta feliç avinentesa en naixeria una amistat molt fonda entre nosaltres dos. I així va ser. La circumstància que va afavorir la nostra coneixença, però, va ser curiosa: els estius de la segona meitat dels 80, jo solia treballar de carter al meu poble. Això em va permetre trencar el gel i començar-hi a parlar: "Àlex, avui tens carta d’en Blai Bonet. ¿Vas veure, eh, les dues que et vaig deixar abans-d’ahir, a la bústia, de Javier Marías i Stephen Spender?". Era l’estiu del 1988. Així va començar la nostra conversa, que ara la mort ha estroncat.

La generositat ha estat una de les moltes virtuts de l’Àlex: ajudava els creadors, els acomboiava, els llegia, els sabia donar consells valuosos. La seva obra com a editor (a Columna Edicions) va ser fonamental. I també la que ha desenvolupat com a gestor i promotor cultural: director de la Fundació Caixa Catalunya La Pedrera (2004-2010), de l’Institut Ramon Llull (2013-2016) i, finalment, de l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural (2016-2017). També feu una obra ingent a la Fundació Vila Casas, com a director d’art (2020-2022). Sempre deia que ell s’hauria estimat més ser pintor, però els pinzells se li resistiren. Ha estat un magnífic poeta (i un home de cultura complet): per a ell, la poesia ha constituït una manera de retrobar allò de més essencial que comparteix amb la resta dels humans. Ha publicat dotze volums de poesia –en destaco tres, d’èpoques diferents: El darrer sol (1985), Les anelles dels anys (1991) i Angles morts (2007)–, i ben aviat tindrem el volum d’obra lírica completa, que publicarà Viena i que inclourà un darrer títol inèdit, format per tankes i haikus, Tot és a tocar, escrit quan ja estava malalt. Hi ha també disponible una selecció personal dels seus versos: Dits tacats: antologia 1978-2018 (Pagès editors). I vuit dietaris, el gènere –segons deia– que li permetia ser més agraït amb la vida. En deixa un, L’any més inesperat, que sortirà al setembre, i un altre d’inacabat: una cinquantena de pàgines que va redactar fins pocs dies abans de morir. La dansa dels dies (2024), el darrer que ell ha vist publicat, ha gaudit de l’aplaudiment unànime de la crítica i dels lectors.

L’Àlex considerava que la poesia no ens ha de fer perdre el món de vista, sinó que, ben al contrari, ens ha de permetre "veure’l millor, amb totes les seves llums i ombres". (Una poesia de Les anelles dels anys, Tarda d’estiu, que ara rellegeixo amb un calfred, es referia a una mort en un dia d’estiu: "Per uns instants pensem en qui deu ser / el dissortat que ha mort enmig de tanta llum".) Ara que, finalment, s’acabava de jubilar, l’Àlex es mereixia vint anys més de vida plena, perquè era un home ple de projectes. El destí ha estat cruel. Ens queda la llum de la seva obra: els seus versos, que tant estimo; els seus dietaris, tan lúcids! Tot plegat, una obra bategant de vida i de cultura! Dos mesos enrere TV3 li va gravar, a Queralbs i a Núria, un Il·luminats, el programa dirigit i presentat per l’escriptor Jordi Lara, que constitueix un document imprescindible per endinsar-se en l’obra i la vida de Susanna.

"Però tant va la mort al cor / que el cor batega, insensible, / fins i tot després de mort", diuen uns versos de Negra ciutat, de Palau d’hivern (1987). El cor d’Àlex Susanna continuarà bategant, i de quina manera!, en el record de tots aquells –i som molts– que ens l’hem estimat, començant per la seva família: la seva dona i els seus fills, que, en aquests últims nou mesos, no s’han separat ni un moment del seu costat. Tinguem-lo més present que mai en els seus llibres, fonda herència del seu amor per la vida i la cultura, un tot indestriable. Si se’m permet, però, a mi em mancarà l’home, l’amic. Sense l’Àlex, tot plegat costarà una mica més. O molt més. Descansa en pau, amic estimat!