Barcelona

Patrick Radden Keefe: “A Irlanda del Nord, el preu per arribar a la pau ha sigut deixar de buscar la veritat”

La mirada aprofundida a la violència i les seves repercussions viscudes a Irlanda del Nord els últims 50 anys ha fet que ‘No diguis res’ (Periscopi / Reservoir Books) s’hagi convertit en un dels llibres de referència sobre el conflicte. Patrick Radden Keefe s’endinsa en un grapat de vides marcades pel compromís i l’acció armada en un entorn de gran complexitat 

Els efectes d’un atemptat terrorista de l'IRA als jutjats de l’Old Bailey de Londres el 8 de març del 1973 / GETTY PHIL MONTGOMERY Zoom

Amés de ser redactor de la revista The New Yorker, Patrick Radden Keefe (Dorchester, 1976) ha publicat tres investigacions periodístiques en format llibre. L’última és No diguis res -traduïda al català per Ricard Gil i publicada a Periscopi-, en què analitza el conflicte nord-irlandès a partir de dos antics membres de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès), d’una víctima de l’organització paramilitar i d’un dels noms clau en la mediació política per arribar a la pau entre els partidaris de la unificació d’Irlanda i dels lleialistes al Regne Unit. És un assaig rigorós escrit amb estratègies dignes de la millor narrativa d’intriga. Llegir-lo fa trontollar les conviccions que es puguin tenir sobre la lluita armada i la repressió policial a l’Ulster.

No diguis res és el primer llibre seu que podem llegir en català. N’ha escrit dos abans, Chatter ( Rumors, 2005) i The snakehead ( La cap de la màfia, 2009). ¿Tots tres tenen en comú l’aproximació a aspectes amagats de les nostres societats?

La connexió és que tots tres miren de fer aflorar mons secrets. Com a periodista, sempre he tingut curiositat per saber què s’amaga rere les portes a les quals no tenim accés. El primer llibre se centrava en l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana i en la xarxa de confidents que tenia per informar el govern de tota mena d’activitats, entre les quals hi ha la prevenció d’atacs terroristes. The snakehead es fixava en la vida dels immigrants a Nova York a través d’una màfia xinesa que introduïa persones al país de manera il·legal i que acabava construint una economia paral·lela. No diguis res, la història del conflicte nord-irlandès durant les últimes cinc dècades, arrenca a l’arxiu de la Biblioteca Burns de Boston: si no hagués pogut consultar els documents confidencials que hi ha en relació amb Irlanda, el llibre no hauria sigut possible.

Al primer capítol explica el segrest de Jean McConville, una viuda de 38 anys amb deu fills a càrrec seu. No és fins moltes pàgines després que sabrem que el cas amaga revelacions relacionades amb uns altres protagonistes del llibre, com ara l’exlíder del Sinn Féin, Gerry Adams. L’arrencada permet fixar-nos en la dimensió humana d’un conflicte que va causar 4.000 morts entre el 1969 i el 1998.

Justament volia començar amb una història personal que exemplifiqués el preu que cal pagar per la violència, no només de manera immediata sinó també al cap dels anys. No he pretès escriure la història dels Troubles (disturbis) que Irlanda del Nord va viure del 1969 al 1998, l’any de l’Acord de Pau de Belfast. Preferia centrar-me en una de les històries personals que em permetés mostrar l’abast de l’ona expansiva d’un sol acte de violència: el que va fer desaparèixer Jean McConville.

Patrick Radden Keefe Zoom

Patrick Radden Keefe

És un llibre on abunden les víctimes. Hi veiem també com els botxins arrosseguen traumes.

Era una manera poc habitual d’aproximar-se a aquella realitat, però No diguis res vol defugir la mirada maniqueista. La meva obsessió era intentar entendre tots els punts de vista, des del de Jean McConville al de Brendan Hughes, que molt després de sortir de la presó per alguns dels crims que va cometre amb l’IRA va continuar rumiant sobre el seu passat, torturat, fins a morir alcoholitzat amb 59 anys. Volia demostrar-me si era capaç d’aproximar-me prou a tots ells.

Després de cinc anys de feina, ¿se sent més a prop o més lluny de la causa republicana irlandesa?

En alguns punts m’hi sento més a prop i en uns altres no. Quan a finals dels 60 van començar els Troubles, la societat nord-irlandesa es basava en la injustícia. El Regne Unit havia aconseguit un pacte colonial per quedar-se aquells territoris. Hi havia una gran discriminació contra els catòlics per part dels protestants. Ara bé, si observes els mitjans que els partidaris de la unificació de l’illa van fer servir, i em refereixo a l’ús de la violència a través de les diverses faccions de l’IRA, no hi puc estar d’acord.

El llibre defuig l’èpica. És cert?

Aquí, als Estats Units, la gent coneix sobretot figures com Michael Collins, Martin McGuiness i Gerry Adams. L’espurna que em va portar a investigar què passava a Irlanda del Nord va ser la mort de Dolours Price el 2013: als anys 70, ella i la seva germana Marian havien format part de l’IRA Provisional [una de les faccions de l’IRA]. Les germanes permetien abordar una noció clau per a una causa com la irlandesa: ¿què estàs disposat a sacrificar de la teva vida pel teu compromís amb una idea que consideres correcta? ¿I què estàs disposat a fer als altres per defensar els teus ideals?

Després de llegir No diguis res, he tingut la sensació que no era un llibre sobre com se solucionava un conflicte, sinó sobre com aquest conflicte perviu tot i que s’arribi a un acord de pau.

La ferida continua oberta perquè les ombres del passat són molt allargades. Això no vol dir que la lluita armada persisteixi, encara que hi hagi revifalles puntuals. El preu per arribar a la pau ha sigut deixar de buscar la veritat.

És un dels aspectes que es relacionen amb la cultura del silenci de la societat irlandesa. Encara perviu.

Fins i tot després de l’Acord de Belfast del 1998 hi ha molta gent partidària de mantenir aquest silenci. Accedir a l’arxiu de Boston i divulgar-lo és vist com una provocació.

Ha presentat el llibre a Belfast?

Tenia una presentació prevista la primavera passada, però no hi vaig poder anar a causa de la crisi sanitària. Sí que havia anat a Dublín abans.

¿Ha rebut pressions per no publicar la vinculació, directa o no, de Gerry Adams amb l’assassinat de Jean McConville?

He sabut de gent que no volia que escrigués el llibre. I tinc amics d’Irlanda del Nord que no el volen llegir perquè els fa reviure moments complicats.

Adams, un dels personatges fonamentals del procés de pau, és present al llibre des del començament. Va rebutjar que vostè l’entrevistés.

Penso que si hagués accedit a l’entrevista no s’hauria mogut ni una mica de les seves conviccions. I no crec que m’hagués aclarit quin va ser el seu paper en la desaparició de McConville. Ell ho nega tot, esclar.

El vincula amb l’IRA Provisional a principis dels 70.

El 1972 Dolours Price, Brendan Hughes i Gerry Adams tenien vincles molt estrets. Quan passen els anys, Hughes, que hauria sigut capaç de matar per Adams, deia que ara el que faria seria matar-lo a ell. Adams és, probablement, el personatge més complex de No diguis res. És com un secret amb potes. Per als altres, però també per a si mateix. A Irlanda del Nord n’hi ha que el consideren un sant, i per a alguns altres és el pitjor dels pecadors. La veritat és entre els dos extrems.

És un llibre ple d’espies i agents dobles i fins i tot triples.

Em vaig criar llegint les novel·les de John le Carré. Una bona història d’espies sempre crida l’atenció. Al mateix temps, els espies i contraespies d’Irlanda del Nord et mostren quina bogeria i quina pèrdua de temps van arribar a ser els Troubles.

Dos mesos després de publicar No diguis res en anglès, la jove periodista Lyra McKee va ser assassinada en una nit d’aldarulls a Derry a mans del Nou IRA.

Em vaig preocupar molt quan ho vaig saber. Tot i que no coneixia la Lyra personalment, formava part d’una generació molt jove que es va interessar pels efectes dels traumes de la violència dels anys 70 i 80. L’Ulster continua sent un lloc on hi pot haver esclats de violència. Les tensions hi són i el Brexit les ha fet créixer. Però no crec que l’època dels Troubles torni: per sort hi ha una gran majoria de la població que no vol recular-hi.