BarcelonaSegons el tòpic fatalista i peresós, en aquest primer terç de segle XXI ja tot està fet i ja tot està més o menys vist, en el camp de la cultura i de les arts: les innovacions ja només poden ser superficials o de detall, i les ampliacions de la creativitat són inconcebibles. En realitat, ara igual com ha passat sempre, allà on hi hagi un creador potent i personal pot succeir-hi qualsevol cosa. El talent és una màquina de fer-ho tot possible.

Si alguna cosa és Annie Ernaux, guardonada amb un premi Nobel que molts lectors desitjaven i que no pocs experts havien vaticinat, és una escriptora potent i personal. Ho va deixar clar quan el 2008 va publicar Els anys, un llibre que reinventava el gènere de l’autobiografia ampliant-ne l’abast conceptual i panoràmic i incorporant al relat de l’experiència íntima l’inventari i el relat de l’experiència col·lectiva de la seva generació, la dels nascuts en plena Segona Guerra Mundial que van ser joves als 60, i del seu país, França. El resultat és un llibre en què el pla individual i el pla social, en què els sentiments i les ideologies, en què les idees i els secrets propis i els dilemes, desigs i dubtes compartits per molts, es fusionen en una sola realitat humana i literària.

Quan el 2019 la vaig entrevistar a Mallorca després de rebre el premi Formentor, Ernaux em va explicar, amb les seves maneres de senyora elegant, lúcida i endurida per la vida, que aquella reinvenció de l’autobiografia no havia estat deliberat. Simplement, el llibre li havia sortit d’aquella manera perquè la intimitat té una dimensió política i la política té sempre ressonàncies i conseqüències personals. Ernaux deia i pensava això des de la seva condició de filla de família humil que mai no s’ha fet un lloc entre les elits culturals de París i, també i sobretot, des de la seva condició de dona que ha hagut de lidiar tota la vida amb “la dominació masculina del món”. A l’entrevista, va recordar també els atacs rebuts després de publicar L’esdeveniment (2000), en què explicava un avortament que havia tingut de jove, quan avortar a França era il·legal. També va parlar del Me Too, i ho va fer amb una il·lusió i una alegria plenes de sorpresa i d’alleujament.

En termes literaris, Ernaux es mou entre l’autoficció i la crònica de tons assagístics. Té una escriptura diguem que molt francesa –sofisticada, refinada, autoconscient, ideològica, culturalista–, però tot hi està molt vivencialitzat. Els materials humans amb què treballa estan extrets de la pròpia vida –la relació amb els seus orígens familiars, l’avortament, la primera experiència sexual, el càncer...–, però és que, a més, estan tractats amb una cruesa analítica que incomoda, emociona o esgarrifa. Aquesta cruesa, en tot cas, està sempre pulcrament formalitzada en una prosa fragmentària, precisa i fluida, de vegades delicada i de vegades d’una sentenciositat lacònica i sapiencial. És una prosa en què la duresa i la bellesa no tan sols conviuen, sinó que són tot u.