“No és estrany que l’espasmòdica, esquizofrènica i sempre interrompuda i interminable història d’Euskal Herria hagi produït contistes genials que, malgrat que cada vegada més escriuen alguna novel·la, tornarien feliços al conte per ser-hi reconeguts com a mestres de la forma si les peticions afectuoses d’un mercat literari cada cop més difícil d’acontentar no induïssin a la novel·la”. Són paraules d’Iban Zaldua, que el 2016 va deixar de ser inèdit en català gràcies a l’excel·lent recull Enlloc, mai, traduït per Ainara Munt Ojanguren i Maria Colera Intxausti. Enmig de narracions esquitxades d’humor, el llibre no obviava el conflicte basc en contes com A89, La Transeuropéenne, on dos homes viatgen a França per veure els familiars presoners mentre escolten Kraftwerk, o La cèl·lula dorment, en què una parella de terroristes esperen ordres d’ETA amagats en un pis sense saber que l’organització ha abandonat la violència.
Zaldua acaba de reunir a Como si todo hubiera pasado (Galaxia Gutenberg, 2018) 42 narracions que ha escrit en les dues últimes dècades i en què apareix la banda armada basca. Nascut a Sant Sebastià el 1966, l’autor va debutar amb un llibre en castellà, Veinte cuentos cortitos (1989), i onze anys després va publicar el seu primer recull en basc, Gezurrak, gezurrak, gezurrak (publicat en castellà a Lengua de Trapo el 2006 amb el títol de Mentiras, mentiras, mentiras ). Zaldua forma part de la petita nòmina d’autors de la literatura basca que són traduïts al castellà amb regularitat i que no és inèdit en català.
“El corpus d’obres basques disponibles en català ronda la cinquantena -diu Aritz Galarraga, periodista i professor de literatura basca a la Universitat Autònoma de Barcelona-. És la segona llengua amb més traduccions, molt per sobre de l’anglès i el francès, i només superada pel castellà”. Galarraga recorda que l’autor més traduït és Bernardo Atxaga, amb una dotzena de llibres -representa gairebé un 20% del total-: “Atxaga és un dels millors i forma part del cànon, però no és l’únic escriptor bo que tenim”.
Un autor contemporani d’Atxaga és Joseba Sarrionandia, de qui acaba d’arribar l’antologia És morta la poesia? (Pol·len, 2018). “A les literatures anomenades petites, si surt algú amb molta tirada s’acaba menjant els altres, i és una mica el que va passar amb Kirmen Uribe quan va publicar Bilbao-Nova York-Bilbao [2008]. L’escriptor no té cap culpa d’això, és el mercat que pren aquests camins”. Són paraules d’Uxue Apaolaza, fins ara inèdita en català. Des que els nens diuen mentides (que publica Godall amb traducció de Pau Joan Hernàndez) va aparèixer en la seva versió original el 2005. “M’havia llicenciat en història i des de feia un temps escrivia columnes d’opinió al diari Berria -recorda-. Una editorial em va proposar fer un recull de textos periodístics, però vaig rebutjar la proposta”. En comptes d’això, Apaolaza va estar dels 22 als 24 anys escrivint els 19 contes del volum. “Vaig descobrir que la ficció era el meu espai lliure, el lloc ideal per explorar les contradiccions d’un mateix. Fins i tot la maldat”, diu. L’autora considera que “la literatura serveix per crear veritats i assenyalar mentides que són de veritat”.
Al recull, els personatges s’excedeixen amb la droga, deixen la parella o fins i tot decideixen posar fi a la vida. “Jo no el veig excessivament dur -reconeix-. És cert que en aquella època jo estava molt emprenyada. Vaig traslladar el malestar propi i les obsessions als lectors. Potser era una actitud adolescent, però el que volia era denunciar les mentides de la vida adulta creant personatges i explicant situacions que no havia viscut en primera persona”. Sis anys després va publicar la novel·la Mea culpa (2011), on el rerefons del conflicte basc és important. “He anat escrivint més contes, però encara no els he publicat -diu-. Espero fer-ho aviat”.
