LITERATURA
SARAH LYALL / THE NEW YORK TIMES

J.K. Rowling torna a la fantasia amb un llibre guardat a les golfes

'L'Ickabog' és una història meravellosa que l'escriptora va imaginar per als seus fills

Il·lustracions de 'L'Ickabog' fetes per infants catalans en dos volums fotografiats a la Llibreria Byron / CÈLIA ATSET Zoom

Han passat 13 anys des que J.K. Rowling va publicar el final de Harry Potter i va posar fi a una saga literària que va convertir generacions d’infants en lectors i que va recordar a generacions de pares com d’excitant era ser una criatura. Vaig llegir els llibres en veu alta als meus fills, però també els vaig recórrer jo sola en glops avariciosos a altes hores de la nit, desesperada per saber què passava després. Per això ha sigut molt emocionant, ara, descobrir que Rowling ha aprofitat el seu temps durant la pandèmia per idear un nou llibre infantil lluny de Harry Potter. (També ha estat enfeinada amb altres projectes, esclar, i recentment s'ha vist involucrada en una polèmica pública sobre els drets dels transsexuals.)

Al principi, L'Ickabog (publicat en català i en castellà per l'editorial Salamandra) sembla un conte de fades convencional, encantador però lleuger. La història s'ubica a Cornucòpia, un regne agradable que està dominat pel malvat però inofensiu Rei Fred l'Intrèpid (ell mateix es va batejar amb el sobrenom de l'Intrèpid perquè "sonava bé després de Fred", però també perquè una vegada va aconseguir caçar i matar una vespa tot sol, si no compteu els cinc lacais i l'enllustrador). 

Rowling s'estima les paraules i es delecta amb els antropònims més escaients i evocadors per als llocs i la gent. L'escriptora bateja les regions de Cornucòpia a partir de les seves especialitats culinàries: Chouxville per les pastes i els pastissos que produeixen, Kurdsburg pel formatge, Baronstown pels pernils fumats i les botifarres picants, Jeroboam per les vinyes i pel seu vi. Al nord hi ha els agrestes i desagradables Pantans, la casa de les ovelles malaltisses i d'una criatura temible anomenada l'Ikcabog. Ningú sembla que l'hagi vist mai –la seva aparença i els seus poders monstruosos varien en funció dels capricis del que explica la història–, però és l'home del sac que manté els infants atemorits i persegueix els seus somnis a les nits.

L'equilibri pacífic del regne es veu amenaçat quan la modista en cap del Fred mor per feina excessiva, un esdeveniment desafortunat amb una allau de conseqüències que "els llibres d'història de Cornucòpia recordaran com l'inici de tots els problemes". I els problemes arriben. El poder acaba a les mans de dos artesans diabòlics, Lord Spittleworth (un home magre i astut) i Lord Flapoon (voluminós i adulador), que desencadenen la discòrdia estenent la mentida que l'Ickabog és real i que l'única manera de protegir el poble és imposant una llei marcial. De sobte, Cornucòpia es converteix en un lloc de por i violència on aquells que es rebel·lin són empresonats, els infants són separats de les seves famílies i els ciutadans estan obligats a participar en un engany massiu per donar suport a un règim corrupte.

J.K. Rowling Zoom

J.K. Rowling / EFE

Una història per abans d'anar a dormir

"Si res d'això us sona familiar és una coincidència", diu Rowling al pròleg del llibre. L'autora va començar el relat anys enrere com una història per abans d'anar a dormir per als seus fills. No va ser fins a la irrupció de la pandèmia que va decidir treure la pols del manuscrit que tenia guardat a les golfes i va reprendre'l, provant noves idees a través dels seus fills –ara adolescents– i publicant-lo (al principi gratuïtament) en format de sèrie a través de la seva web. Els capítols són curts, la història empeny el lector a llegir-la en veu alta i l'experiència es veu reforçada per les meravelloses il·lustracions d'infants d'entre 7 i 12 anys que aquest estiu van guanyar el concurs per participar-hi.

Rowling manté el seu excel·lent sentit de l'humor i la seva imaginació prodigiosa, però amb els anys ha esdevingut una escriptora més clarivident i disciplinada, amb menys inclinacions a conduir la seva narrativa cap a digressions estranyes. L'Ickabog espanta a estones, però ella relata la història amb un toc lleuger i un sentit de la rectitud moral que ens porta a sospitar (correctament, segons resulta) que tot plegat arribarà a bon port.

Un meravellós gir argumental cap a la part final del llibre i la pura delícia que en procedeix eleva L'Ickabog per damunt d'un simple conte d'una escriptora popular. Vaig llegir el llibre al novembre, amb el fred picant a la finestra i les sirenes de les ambulàncies sonant a la llunyania, dos presagis del dur hivern que havia d'arribar. L'Ickabog em va fer plorar d'alegria.

Copyright The New York Times