ACTUALITAT
VALÈRIA GAILLARD

Portbou, de l’esplendor a la decadència

El periodista Ramon Iglesias aplega una sèrie de cròniques breus a través de les quals pinta un retrat personal d’aquest poble fronterer d’on és originari. Gran centre ferroviari el segle passat, avui solitari i preservat de la massificació del litoral, l’autor en reivindica el misticisme i traça una història de contrastos poc coneguda

Portbou, de l’esplendor 
 A la decadència Zoom

Si hi ha un indret peculiar a la Costa Brava, un municipi amb un magnetisme que ha inspirat escriptors i cineastes, és Portbou. El periodista Ramon Iglesias el coneix bé, perquè hi va néixer el 1968. Ja fa temps que no hi viu però és un lloc on sempre torna per seguir les petjades de les “ànimes errants” que encara l’habiten. Hi està empadronat per militància i, quan mori, té clar que vol que l’enterrin allà, al cementiri amb vistes al mar. Cròniques des del centre de l’univers. Perseguint fantasmes a Portbou (Llibres del Segle, 2020) s’alimenta d’articles que ha anat escrivint a la premsa al llarg dels anys, la majoria “revisats” i d’altres d’inèdits. Què tenen en comú? Doncs la mirada personal a través de la qual vol oferir un retrat quotidià de Portbou, des de la seva esplendor com a enclavament ferroviari internacional fins a la “decadència actual” que, tanmateix, ha intensificat el seu “misticisme” i l’ha preservat d’una edificació destructora. “Portbou té una història de 150 anys, va néixer en plena eclosió noucentista i totes les edificacions són modernistes; per exemple, l’església la firma Martorell, el mestre d’Antoni Gaudí, perquè quan es posa en marxa l’enllaç internacional hi havia molts diners”, explica l’autor. D’ençà que es van obrir altres vies de comunicació amb França, el poble va començar la seva llarga decadència fins a tocar fons. “Ara, de fet, només pot emergir”, diu Iglesias somrient.

El llibre arrenca amb la història “apassionant” de Benjamí Cervera, l’últim alcalde republicà que va sortir de Catalunya i que va ajudar tant nacionals com republicans: “Hi ha moltes llacunes en la seva vida, però és la primera vegada que s’explica el seu final dramàtic a la resistència”. Cervera és un dels personatges que transiten per aquest poble marcat per la Retirada, a banda d’artistes que hi han nascut com Frederic Marès -“no gaire estimat a Portbou”, diu- i d’altres de pas, però que hi han deixat empremta, com la pintora surrealista Ángeles Santos Torroella, “ancorada sentimentalment a Portbou”.

El cronista reconeix un cert to nostàlgic en aquest recull de cròniques que va néixer després d’una excursió que va fer acompanyat del també periodista Xavier Febrés. Van travessar a peu el túnel ferroviari dels Balitres, que vol dir roïns. Febrés, que havia estat corresponsal a Europa, evocava la por que sentia sempre passant el túnel en direcció sud perquè significava el trànsit entre la modernitat i la llibertat cap a la foscor i la repressió de l’Espanya franquista. Una època en blanc i negre que tenia, també, alguns al·licients, com ara l’abundància de les garoines, que gairebé han desaparegut, les melodies ensucrades del jukebox de l’Àncora, avui preservat al bar dels Jamàs (però no funciona), i la desfilada de nòrdiques alliberades els anys 1974 i 1975. En aquest aspecte, Ramon Iglesias està convençut que, mentre Cadaqués va saber treure profit dels estrangers que buscaven la seva illa de Huxley a la Costa Brava, Portbou es va quedar enrere.

L’Hospitalet de l’Empordà

Per la seva fesomia fronterera i ferroviària -terra d’estraperlo, com el que feia l’àvia de l’autor-, Portbou era una mena de “l’Hospitalet de l’Empordà” per la barreja de fills de policies i guàrdies civils, ferroviaris, empleats de banca -com el seu pare- i de rics del poble: “Era una miscel·lània i quan anàvem junts a escola no hi donàvem importància”, comenta el periodista. De fet, dedica una crònica al seu amic d’infància Xavi Barranco, el “cas paradigmàtic” d’un fill de policia que ha acabat sent alcalde a Portbou del PDECat. Com a periodista que és, Iglesias no pot evitar reflexionar sobre l’actualitat. En aquest sentit fa referència a les visites que fan alguns instituts alemanys al Memorial Walter Benjamin i a la Caseta dels Alemanys. Alguns dels estudiants són sirians. “Quan mires les fotos del memorial veus que les cares són les mateixes, és la humanitat, i aquests nois es queden commocionats, més que per la història del lloc, per poder anar d’un costat a l’altre de la frontera sense el xiulet de les bales o l’esclat de les bombes”.

Un altre apunt històric que destaca Iglesias perquè és poc conegut és el fet que va ser a través de Portbou, concretament del prestigiós restaurant de la gran estació internacional, que va entrar la cuina moderna a Catalunya. Va ser de la mà de Pere Granollers, xef del mític Hotel Paris de Montecarlo i del balneari Vittel. També hi van passar dos pioners de la cuina il·lustrada, Joan Suñer i Alfons Roger, sense oblidar Josep Mercader, fundador del Motel Empordà i de l’Almadrava Park de Roses. El restaurant, convertit els últims anys en un bar de mala mort, va tancar el 2016. L’estació, construïda el 1929 per Joan Torras i Guardiola, conegut com l’Eiffel català, s’ha convertit, segons Iglesias, en una mena de sintetitzador de la tramuntana. “No hi ha res més sorprenent que acostar-s’hi un dia de ventades furioses”, diu. Iglesias hi distingeix animals udolant i nadons plorant, i fantasmes com els de “la noia del pi”, que va trobar ell mateix penjada el 4 de setembre del 1990 al matí. Un cas no resolt.