Entrevista
Barcelona

Paolo Giordano: "Després d’haver estat asfixiant la natura durant molt de temps, ara ens ofega ella"

L'escriptor italià reflexiona a 'En el contagi' sobre el coronavirus, l'egoisme i el canvi climàtic

Paolo Giordano / RUTH MARIGOT Zoom

A Paolo Giordano (Torí, 1982) l'inquieten tant el contagi "global i interconnectat" de la pandèmia de coronavirus com que la por que milions de ciutadans arreu del món estan passant aquests dies "no canviï res" de la nostra convivència amb l'entorn. Els humans "som l'espècie més invasiva d'un ecosistema fràgil i superb", escriu a En el contagi (Edicions 62 / Salamandra), l'assaig que acaben de publicar una vintena de països en format electrònic en què s'aproxima a l'enemic invisible més perillós de les últimes dècades. 

¿En quin punt va començar a preocupar-se de debò pel covid-19? 

Des del gener, quan l'epidèmia encara semblava limitada a la Xina, em vaig començar a interessar per tot el que hi tenia a veure. La lectura prèvia d'alguns llibres sobre pandèmies m'havia predisposat a interessar-m'hi. Però vaig dedicar-hi tot el meu temps des del 31 de gener, quan es van confirmar els dos primers casos a Itàlia, en un hotel [el Palatino, a Roma] a pocs centenars de metres de casa meva.

En el contagi apel·la a la importància de la solidaritat: "La millor decisió és la que considera el meu benefici i el de tots els altres".

La pandèmia ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i a considerar la comunitat i la salvaguarda de tots. No vull dir que això ens acabi millorant moralment. La qüestió és recordar totes les altres persones i éssers vius amb què estem connectats.

"La nostra civilització s'ho pot permetre tot menys aturar-se", escriu. Així i tot, països com el seu o com Espanya s'han vist obligats a aturar-se. Com viu el confinament Itàlia?

He observat al meu voltant, almenys en general, una disciplina que m'ha sorprès. Però ara es tracta de resistir en aquesta situació, que es farà més difícil setmana rere setmana, el temps que calgui.

"Massa persones necessitaran ajuda immediatament per sobreviure. I no podrem distingir"

¿Creu que la reacció política va arribar massa tard? ¿El confinament total d'Itàlia hauria d'haver-se donat abans, per frenar la difusió del virus?

Tots els països han reaccionat tard. La Xina, Itàlia, Espanya, el Regne Unit, els Estats Units... Aquí, a finals de febrer, els polítics van publicar vídeos a les xarxes socials en què deien: "Veniu a Itàlia, és totalment segura". Fins i tot quan l’epidèmia ja es trobava massivament a Europa, molts altres estats van dir: "Podem fer-ho". La idea que les fronteres nacionals ens poden protegir és un error enorme. Aquesta emergència global s’ha d’abordar globalment i cooperativament. Malauradament, cada retard té un cost de víctimes. Els països que han experimentat altres epidèmies més recentment, com Corea del Sud, que va derrotar la SARS el 2003, estan més a punt. I hi ha un altre problema: el nostre hàbit de posar l’economia al davant de tot. Ens ha costat un temps esbrinar que aquest cop no podia ser així. 

Les conseqüències econòmiques imprevisibles del cessament temporal de l'activitat econòmica han posat en alerta tot el món. ¿Cal repensar els models econòmics en què es basen les nostres societats?

Serà molt difícil. Però és probable que aquesta vegada no tinguem cap altre remei. Massa persones necessitaran ajuda immediatament per sobreviure. I no podrem distingir. Aquí a Itàlia, per exemple, ja s’ha plantejat la qüestió dels treballadors no declarats. Portem molts anys tolerant el mercat negre laboral. No podem pensar que aquestes persones no ens preocupen. Cal ajudar-los, com a la resta. Em sembla un exemple significatiu de com els nostres paradigmes s’han de canviar i renovar.

A l'assaig explica que una de les principals causes del creixement de noves epidèmies té a veure amb la "nostra agressivitat envers el medi ambient". Entre les conseqüències que cita hi ha la desforestació, l'extinció de moltes espècies i les explotacions intensives. ¿Som a temps de revertir aquesta agressivitat?

Cada cop hi som menys a temps. Les polítiques mediambientals han avançat significativament els últims anys, però encara som massa lents. Respondre a una pandèmia és "més fàcil" perquè l'amenaça és immediata i reconeixible. Canviar els hàbits que tenen conseqüències remotes és molt més difícil, perquè els resultats no són immediats. Aquest sempre ha sigut el problema més important de l'ambientalisme.

El canvi climàtic pot accelerar la disseminació d'altres malalties. Al llibre cita l'Ebola, la malària, el còlera, el dengue i la borreliosi. Quina d'aquestes ens hauria de preocupar més de manera imminent? 

La pròxima pandèmia podria començar en qualsevol lloc, a l'Àfrica, a Àsia, als boscos cremats de l'Amazònia o aquí mateix. No ho podem saber. Per això necessitem que les condicions de salut de les persones millorin a tot el món. Ara veiem fins a quin punt ens hauria de preocupar l'ecosistema d'una província xinesa de què no havíem sentit a parlar mai abans.

"Canviar els hàbits que tenen conseqüències remotes és molt més difícil, perquè els resultats no són immediats"

Descriu l'espècie humana com "la més invasiva d'un ecosistema fràgil i superb". ¿Nosaltres som més vulnerables del que crèiem, considerant l'expansió i el nombre de víctimes del coronavirus?

És probable que la natura ens estigui mostrant la possibilitat de desbordar-nos. Encara no és hora de filosofar sobre la crisi: no és respectuós amb els que estan al mig i pateixen i moren. Però no hi ha dubte que un fort senyal simbòlic està arribant per part de la natura. Després d’haver estat asfixiant la natura durant molt de temps, ara ens ofega ella.

Un aspecte positiu de la pandèmia és que ens ha permès repensar-nos com a membres "d'una comunitat global". Fa l'efecte que el món, a partir d'ara, podria ser menys obert i transitable que ara. Hi està d'acord?

Penso que el tancament serà temporal. Res no ha aconseguit aturar una globalització cada vegada més gran de les societats. El problema ja no és ni tan sols si la globalització és correcta o equivocada: és la realitat en què vivim. Però hem d’aprendre a estar a l’altura de la globalització. Tristament, estem mostrant que no podem fer un esforç compartit ni tan sols a Europa.

"Cal repensar seriosament la nostra relació amb la productivitat"

A En el contagi reconeix que li preocupa que "la por passi sense que canviï res". ¿Un dels canvis urgents passa per tornar a respectar la natura i deixar d'"imposar-li el nostre temps"?

Cal repensar seriosament la nostra relació amb la productivitat. La necessitat de produir més i més de pressa, de consumir cada cop més i també més de pressa... hi ha alguna cosa insostenible en el nostre model, ara ens n'adonem, aquesta epidèmia ho fa evident. Sembla un discurs molt poc precís, però si no comencem a tractar aquestes idees per ara imprecises, tot seguirà exactament igual quan acabi. I començarem a incubar la pròxima pandèmia.

¿Com ha crescut el covid-19 a Itàlia durant les tres últimes setmanes? ¿La situació és més desesperançada ara que quan va posar punt final a En el contagi?

La situació és més delicada, però jo no diria desesperançada. El nombre de morts és massa alt. Tenim un problema amb els treballadors sanitaris –n'hi ha molts d'infectats– i aviat experimentarem la tensió econòmica i social del confinament. Hem vist imatges que mai esperàvem veure. Però també penso que els esforços col·lectius ja estan donant fruits. D'aquí pocs dies els resultats seran encara més evidents en la progressió de les infeccions. Tenim els mitjans per contrarestar aquesta emergència.