Literatura
Barcelona

Mor l'escriptor Tom Wolfe als 88 anys

Va impulsar el Nou Periodisme i va publicar novel·les com 'La foguera de les vanitats'

Tom Wolfe el 2013 a Barcelona / CRISTINA CALDERER Zoom

L'any 1996, un atac de cor hauria pogut acabar amb Tom Wolfe, que llavors tenia 65 anys. El nord-americà ja era una de les llegendes del Nou Periodisme –juntament amb Hunter S. Thompson, Truman Capote i Norman Mailer– i havia aconseguit un èxit impressionant amb la seva primera novel·la, 'La foguera de les vanitats' (1987). Gràcies a un 'bypass' quíntuple, Wolfe se'n va sortir i va poder acabar la segona novel·la, 'Tot un home' (1998). Encara en va escriure dues més, 'Jo sóc la Charlotte Simmons' (2004) i 'Back to blood', que va arribar en català el 2013, un any després de ser publicada en anglès amb el mateix títol que es va fer servir a França, 'Bloody Miami'.

Wolfe, en un estat de salut precari, va visitar Barcelona el desembre del 2013, enfundat en un dels seus impecables vestits blancs, per parlar del seu últim llibre. "Al segle XIX, els novel·listes sabien que l'autobiografia no era el camí –explicava llavors–. Émile Zola, Honoré de Balzac i Charles Dickens es plantejaven escriure sobre realitats socials concretes i les investigaven. A més, molts escrivien per entregues! Abans de començar a escriure 'La foguera de les vanitats', estava bloquejat. No sabia com enfrontar-me al material que tenia. Vaig anar a la revista 'Rolling Stone' i els vaig proposar de publicar la novel·la per entregues. Era una proposta esbojarrada, i potser per això els va fer el pes. Els havia de donar un capítol cada dues setmanes. I ho vaig aconseguir, tot i que el llibre final era molt diferent del previst".

Un renovador del periodisme

L'autor nord-americà, de 88 anys, ha mort finalment a Manhattan a conseqüència d'una infecció, segons explicava el seu agent, Lynn Nesbitt. Quan es va convertir en un 'bestseller' a finals dels 80, Wolfe feia dècades que era un dels noms més destacats del Nou Periodisme nord-americà. Va contribuir a renovar la premsa gràcies a llargues descripcions, una subjectivitat tot sovint extrema –i expressada amb sentit de l'humor–, diàlegs abundants i una gran capacitat d'observació social. Entre els llibres que recullen els seus reportatges hi ha 'Ponche de ácido lisérgico' (1968), 'La Banda de la Casa de la Bomba y otras crónicas de la Era Pop' (1968) i 'La palabra pintada' (1968).

"Havia d'anar a entrevistar la possible viuda d'un gàngster desaparegut feia dues setmanes –recordava el 2013 a Barcelona–. La dona em va fer fora abans que pogués fer-li cap pregunta, però vaig poder entrar a casa seva amb un equip de televisió que també hi volia parlar. Ens vam passar una hora preguntant-li estupideses. Per exemple: «Com se sent, el seu cor, ara mateix?» Així va néixer el meu primer article per al New York Herald Tribune. El periodista és una criatura afortunada, perquè pot fer totes les preguntes incòmodes que li demana el diari. Als Estats Units, els periodistes són gent que ha hagut de recórrer un llarg camí. Al pati dels alumnes jo era dels nens que pringaven. Per solucionar els meus problemes em vaig apuntar a fer beisbol, però l'esport no canvia la teva personalitat. El món es divideix entre els que manen i els que pringuen".