Obituari
Barcelona

Mor Juan Eduardo Zúñiga, narrador, traductor i crític literari

L'autor, de 101 anys, va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2016

L'escriptor Juan Eduardo Zúñiga / EFE Zoom

Quan Juan Eduardo Zúñiga va rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2016, tenia 97 anys i una llarga i fructífera trajectòria al darrere, que acabava amb els contes Brillan monedas oxidadas (Galaxia Gutenberg, 2010). L'escriptor madrileny, mort aquest dilluns als 101 anys, encara ha completat i publicat un últim llibre, en aquest cas de memòries, Recuerdos de una vida (Galaxia Gutenberg, 2019). Hi explicava els anys de joventut, en què va viure la Segona República, la Guerra Civil i la llarga postguerra, durant la qual va començar a estudiar egipci, rus, búlgar i romanès. 

Zúñiga va debutar en la ficció el 1951 amb la novel·la curta Inútiles totales. El seu corpus novel·lístic inclou també El coral y las aguas (1962) i Flores de plomo (1995). La Guerra Civil, que Zúñiga va viure en el Madrid assetjat pels franquistes, va marcar bona part de la seva mirada literària. Ell mateix ha reconegut en diverses ocasions que una experiència “tan terrible i inesperada” com aquella en plena adolescència va incidir inevitablement en la seva sensibilitat. D’aquí la necessitat de reconstruir literàriament aquell passat. Això el va dur a escriure la trilogia de Madrid. Amb l’última part, Capital de la gloria (2003), va guanyar el premi de la Crítica i el Salambó.

La passió russa

A més de la guerra, l’altre gran eix de l’obra de Zúñiga és la passió per Rússia i pels països de l'est d’Europa; per un talent literari, el dels russos, que considera excepcional tant en la crueltat com en la bondat. Tot va començar ben aviat, quan va llegir Niuada de gentilhomes, d'Ivan Turguénev. Com a especialista en llengües eslaves, va escriure La historia de Bulgaria (1945), i posteriorment va publicar diversos assajos com ara Los imposibles afectos de Iván Turgueniev (1977), El anillo de Pushkin. Lectura romántica de escritores y paisajes rusos (1983) i Desde los bosques nevados (Memoria de escritores rusos) (2010), sobre la literatura russa a partir de Aleksandr Puixkin, Turguénev i Txékhov. 

Entre les seves traduccions destaquen la versió en castellà de Pares i fills, de Turguénev, i una antologia de Peio Iavórov. També ha traduït autors portuguesos com el poeta Antero de Quental (una feina premiada amb el Nacional de Traducció el 1987), Urbano Tavares Rodrigues i Mário Dionísio.