Obituari
Barcelona

Mor Josep-Ramon Bach, veu lliure i instintiva de la poesia catalana

L'autor de Sabadell va publicar una trentena de llibres, entre els quals hi ha 'L'enunciat' i 'Caïm'

Josep-Ramon Bach al seu estudi / PERE TORDERA Zoom

“Catalunya és la nació del món on sorgeixen més poetes nacionals per dia i hora”, escrivia a L’Enunciat, amb la seva ironia –habitual i envejable– Josep-Ramon Bach, que ha mort aquest dilluns, als 73 anys. Deixa una obra prolífica, difícil de classificar, al marge de les tendències i escoles més freqüentades de la poesia catalana contemporània.

Nascut a Sabadell el 1946, Bach va començar a escriure a principis de la dècada dels 60, influït per J.V. Foix, Federico García Lorca i Salvador Espriu. Entre els seus primers llibres, reunits en la seva forma definitiva molts anys després a L’instint (3i4, 2017), volum inicial de la seva obra completa, hi ha Cròniques d’Anok (1968-1977), Emilie Kraufort, alumna de primària (1972) i De rems i hores (1974), primer dels títols que va publicar a Els Llibres del Mall. Al pròleg de L’instint, David Madueño Sentís recordava que si bé en un primer moment Bach hauria pogut formar part del cercle del Mall –on hi havia Ramon Balasch, Xavier Bru de Sala, Maria-Mercè Marçal i Miquel de Palol, entre d’altres–, en va ser “un satèl·lit”, perquè en comptes d’oferir “poesia intel·lectualitzada” es va deixar “amarar per la reformulació romàntica de les avantguardes”, que va anar reinterpretant al llarg dels anys.

Investigador i alquimista
Després de Trànsfuga de la llum (Llibres del Mall, 1985) va obrir un parèntesi d’una dècada, que es va tancar amb L’ocell imperfecte (Columna, 1996), volum de proses poètiques amb el qual va aconseguir el premi de la Crítica Serra d’Or. Creador del “mite personal” de Kosambi, que va anar desenvolupant en llibres com L’ocell imperfecte, Ploma blanca (Columna, 1999) i Kosambi, el narrador (Proa, 2006), Bach ha anat guanyant solidesa i repercussió sobretot durant els últims quinze anys, gràcies a El laberint de Filomena (premi Rosa Leveroni 2009), Secreta dàlia (premi Vicent Andrés Estellés 2015) i L’Enunciat (LaBreu, 2011), on reuneix en 666 aforismes la seva poètica. Hi llegim: “Aquest poema està escrit amb discreció perquè no es noti massa que s’entén”; “El somni obre camí a les paraules”; “L’atzar i la vida, a les fosques, han ordenat els versos d’aquest poema”; “Si algú vol definir el poema, el destruirà”.

Miquel Desclot afirmava el 2017: “Si conec algú que pugui aspirar al títol d’investigador en poesia definit per J.V. Foix, o al d’alquimista esbossat per Josep Palau i Fabre, és el poeta Josep-Ramon Bach”. David Madueño destaca “la capacitat imaginativa de l’autor”: “En cada nou llibre es proposa mudar la mirada sense trair la veu per tal de dur el lector cap a noves contrades líriques. Una tasca intensa, intuïtiva i solitària que mereix un reconeixement”.

“Es va convertir en una mena de torsimany de tradicions tan diferents com l’africana o la xinesa –afirma Jordi Llavina–. Potser perquè aspirava a fer desaparèixer de la seva poesia aquell jo febril, rondinaire i imperatiu de tanta poesia occidental. El seu personatge Kosambi és, de fet, un maître-à-penser, i també un poeta de la vida, que ens ensenya que tot hauria de ser molt més senzill que no ens ho fem”. A més de destacar la tasca reflexiva sobre l’art d’escriure –molt present en llibres com L’Enunciat–, Llavina considera que un dels grans llibres de Bach és Caïm (3i4, 2015): “És una rigorosa reflexió sobre el mal, que conté versos que fan esgarrifar de tanta veritat com contenen”.

“Ens deixa un extens llegat, poemes, relats, teatre, però sobretot, creativitat i aquest do de la paraula justa, de l’instint poètic” –explica Carles Duarte–. Ha estat un poeta irreductible”. L’autor afegeix: “Mentre els amics ‘guardem les llàgrimes al calaix dels petons’ com en Josep-Ramon Bach ens va ensenyar, ell ‘instaura l’amor / amb el ritme etern d’un estel fugaç’”.