Literatura
Barcelona

Marta Orriols: "Ens han venut una idea falsa de la maternitat"

'Dolça introducció al caos' explica com afecta una parella la decisió d'interrompre l'embaràs

Marta Orriols, a Barcelona / MANOLO GARCÍA Zoom

Marta Orriols s'ha col·locat al centre de la literatura catalana amb només tres llibres. Després dels contes d'Anatomia de les distàncies curtes (2016) i la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes (2018) –premi Òmnium a la millor novel·la de l'any, que està en curs de traducció a onze llengües–, ara a Dolça introducció al caos (Periscopi, 2020) planteja una immersió a estones vertiginosa en el món d'una parella que passa per un moment complicat quan ella, després de saber que està embarassada de nou setmanes, decideix avortar.

Aprendre a parlar amb les plantes abordava la reinvenció d'una dona que acabava de perdre la parella. Aquí, la Marta i el Dani s'enfronten a uns dies decisius, els del compte enrere perquè ella visiti la clínica on "interromprà voluntàriament l'embaràs", segons diu la doctora. 

Una de les meves obsessions personals són les contradiccions que comporta la maternitat. En aquest llibre tenia ganes de pensar-me a mi mateixa si hagués tornat a tenir 30 anys, però en el context actual. Ara hi ha molts debats oberts al voltant del fet de ser mare: ja no s'enfoca com una cosa idealitzada o dulcificada. Què significa tenir fills i quines limitacions et trobaràs a partir de llavors? Aquestes preguntes no me les vaig fer fa setze anys, quan vaig tenir el primer fill. 

La Marta de la novel·la decideix no tenir-lo. 

Decidir no ser mare és igual de vàlid que ser-ho. Les coses estan canviant. No crec que optar per no tenir fills sigui una decisió egoista o hedonista. La vida professional et pot omplir tant com les criatures.

Ella és fotògrafa. Ell, guionista de sèries de televisió. Tots dos pertanyen al món de la cultura i en pateixen les conseqüències. 

El sector es troba en una crisi perpètua. En cultura sempre falta pressupost per a tot. En canvi, necessitem més històries que mai, consumim molta ficció, sobretot a través de les sèries. La creativitat no està professionalment ben considerada.

En Dani es queixa que la sèrie que escriu cada vegada té "un humor més banal": li demanen "l'efecte immediat, espontani, l'anècdota irreflexiva". Aquesta novel·la podria ser impactant i efectista, però ho has defugit.

El nostre món va a un ritme vertiginós. Buscar "l'efecte immediat" té a veure amb aquest capitalisme que ens porta a un pensament simple. La literatura et permet estar en silenci amb tu mateixa. Al Dani li demanen una sèrie que agradi als mil·lennials: aquestes etiquetes generacionals em semblen la prova que el sistema falla per totes bandes. Sota la paraula mil·lennial s'hi amaguen persones que se suposa que volen passar-s'ho bé i prou però viuen rodejades de precarietat. 

Escrius el llibre en tercera persona, però entres sovint a dins del flux de pensament dels protagonistes i t'endinses fins al remolí de la seva interioritat. 

Amb la literatura no busques només narrar una realitat, sinó trobar la veritat. Els personatges han de dubtar, i els seus dubtes els obren universos més grans. Escrivint abordo temes que segurament no m'atreviria a verbalitzar.

Hi ha molts temes, aquí, a banda de l'avortament. Per exemple, la relació complicada de la Marta i la seva mare, "millor infermera que el pare", "tota dolçor" i "tendresa". 

A la Marta no li agrada que la mare es volgués convertir en la dona ideal, que deixés la feina per criar les filles. Hi ha coses dolces, quan tens fills, però ens han venut una idea falsa de la maternitat.

En literatura també? 

A les dones ens han narrat molt els homes. És important que vagin sortint tantes veus d'escriptores, últimament.

A la novel·la cites Lisa Taddeo i Deborah Levy. A El coste de vivir (Literatura Random House, 2019), escriu: "Convertir-nos en la persona que algú altre ha imaginat que érem no és llibertat, és hipotecar la nostra vida a les pors d'un altre".

El món femení està rodejat de moltes inseguretats que no venen d'una mateixa, sinó de l'entorn. Quan Levy es va divorciar amb 50 anys i es va quedar amb les filles va descobrir que podia ser, a partir de llavors, com ella volgués. Podia, per primera vegada, agafar les regnes de la seva vida.

A Dolça introducció al caos expliques la versió d'ella i la d'ell, i totes dues tenen pros i contres.

Els homes també són un mar de dubtes. La figura de l'home també havia de ser important, a la novel·la, era un dels objectius que em vaig marcar des de l'inici. Un altre va ser que fos el Dani qui es creés la fantasia i la idea meravellosa de ser pare, condicionada, en part, perquè a ell li ha mancat el pare des de molt jove. Bolca en la idea del fill el que no ha tingut. 

Si fossis un home, com hauries abordat el conflicte del llibre? 

Normalment, l'aspecte físic de la maternitat –que és molt important– no es té en compte. Tampoc a les novel·les. El fill es converteix en un mini jo per a l'home. I sovint, quan es mira la paternitat des de la perspectiva de l'home es fa amb un punt de grandiloqüència. És la dona qui s'ha d'enfrontar a les petiteses. Per això quan escrivim sobre el tema ens diuen que som intimistes.

En Dani creix sense pare, però la mare s'afanya a buscar-li un tiet que treballa en un taller mecànic per "impregnar una mica l'ambient de masculinitat". 

Per sort, ara som en un moment de canvi: cadascú pot començar a exercir la maternitat o paternitat com vulgui o pugui. En el meu cas, quan vaig perdre el marit em vaig trobar que per suplir el seu buit proposava fer activitats físiques als fills, com ara anar en bici... El que forma una persona, però, són els valors. T'has de concentrar en això, la resta és secundari. En els fons, homes i dones no som tan diferents.