BarcelonaLa història d'Anna Starobínets (Moscou, 1978) amb la llegenda de les guilles de tres cues comença quan ella tenia 10 anys i estudiava japonès a l'escola, i acaba fa poc temps en una casa de Manxúria, menjant-se un pastís de sang bullida de gallina al costat d'una dona plena d'arrugues amb qui no es podia comunicar amb paraules. L'escriptora, una de les veus més originals de la literatura russa contemporània i autora de llibres com La glàndula d'Ícar (2013; Mai Més, 2023), acaba de publicar en català la seva novel·la més extensa i ambiciosa, El gual de la guilla (Mai Més), traduïda per Miquel Cabal. El cor del llibre són les dones guilla, uns éssers mitològics coneguts amb el nom de kitsune en japonès i de huli jing en xinès. Aquestes bruixes són guineus en la seva forma original, però tenen la capacitat de convertir-se en dones que mai envelleixen i que, quan tenen relacions sexuals amb un home, li roben l'energia vital.

Però El gual de la guilla no és només una història feta de la mitologia oriental. La novel·la transcorre durant la Segona Guerra Mundial en un petit poble a la frontera entre Manxúria i la Unió Soviètica on va a parar Maksim Kronin, un soldat implacable a qui han manllevat els records. A través d'ell, Starobínets teixeix tota una sèrie de trames que s'alcen com una catedral i que contenen fantasmes amables, experiments terrorífics, un monjo mil·lenari amb poders fascinants, mentalisme, violència i venjança. El gual de la guilla és un monument literari ple de complexitat (té gairebé 700 pàgines), però amb un ritme narratiu vertiginós que fa que es llegeixi com una marxa militar: ràpida, precisa i irrefrenable.

"Soc conscient que, al principi, el lector necessita un esforç per entrar en la història. Volia que trenqués una frontera, que arribés al món miraculós de la novel·la a través del món real. He escrit posant el lector al cos de cada personatge perquè es miri les coses des del seu punt de vista. De la mateixa manera que al llibre hi ha personatges que canvien de cos, el lector també va entrant dins de cadascun d'ells i acaba posant-se a la pell de tothom", explica Starobínets, que en un inici havia concebut aquesta història juntament amb el seu marit (que va morir de càncer) i com un guió de cinema.

Al llibre, el protagonista fuig de les forces soviètiques i busca desesperadament la Ielena, la seva esposa. L'últim que en sap és que va anar a parar a un laboratori japonès que experimentava amb cossos humans. "Això va passar de veritat. Els japonesos van experimentar amb presoners i van fer coses realment horribles. Per exemple, els treien al fred sols o amb parella i observaven qui vivia més. Els que estaven sols es morien abans, i van arribar a la conclusió que la companyia i l'amor, d'alguna manera, t'ajuden a sobreviure", assenyala l'escriptora.

L'aventura per conèixer l'escenari del llibre

Quan ja tenia la història encarrilada, Starobínets va voler visitar Manxúria per veure amb els seus propis ulls l'escenari on volia situar Maksim Kronin. "El 1945 en aquella regió hi havia xinesos, japonesos, soldats soviètics i membres de l'exèrcit blanc, que donaven suport al tsar i que van haver de marxar de Rússia amb l'arribada de l'URSS. L'eclosió d'identitats era brutal", apunta l'autora. Ella va partir de Rússia amb la regió xinesa de Dongbei Pingyuan (l'antiga Manxúria) com a destí. "Vaig travessar la frontera amb la Xina dins d'un autobús ple de botes de contraban. Després em van fer baixar de l'autobús i caminar fins a un altre vehicle. Va ser una sort, perquè vaig poder veure el llac Khanka des del costat rus i des del costat xinès", recorda.

Justament a la riba del llac Khanka es troba el poble on transcorre pràcticament tota la novel·la. "M'imaginava una petita vila de pescadors i vaig buscar-ne una de similar. Volia parlar amb els seus habitants, especialment els més grans, perquè m'expliquessin com vivien als anys 40 del segle passat", diu Starobínets. No ho va aconseguir, però l'aventura no va ser fallida. Només podia visitar la regió dins d'una ruta turística amb un guia —"així volen assegurar-se que no ets un espia"—, així que en va contractar una. "Va resultar que la guia només em portava a botigues on venen botes falses com les del contraban", explica l'escriptora. Fent mans i mànigues, va aconseguir entrar en una barraca de pescadors hospitalaris que la van convidar a dinar. "No entenia ni un borrall del que em deien, però em van portar una mena de pastís boníssim. Quan els vaig preguntar amb signes de què estava fet, va sortir la cuinera amb una gallina decapitada, que li regalimava sang. L'havia bullit i havia fet aquell plat", detalla Starobínets.

Prohibida al cinema i candidata a la llista negra

El gual de la guilla va aparèixer en rus fa tres anys i fins ara no s'havia traduït a cap llengua (el català ha estat la primera, i a la tardor arribarà la versió en castellà). A Rússia, la novel·la va tenir molt d'èxit i va consolidar Starobínets com una de les escriptores més importants del país. Tot i això, la seva vida ha canviat radicalment des d'aleshores. Amb l'esclat de la guerra a Ucraïna, l'autora va fer diverses aparicions en públic en què criticava la política de Putin i el conflicte bèl·lic. Arran d'això, va haver-se d'exiliar a Geòrgia amb els fills. "Si hi hagués pau, la novel·la s'hauria pogut convertir en una pel·lícula, però el govern va prohibir la meva entrada a la indústria cinematogràfica russa. També va posar el meu nom entre els candidats a entrar a la llista d'enemics del govern. Per tant, a Rússia tenen por de treballar amb mi. No puc culpar-los, sé que si ho fessin seria molt perillós per a ells", lamenta Starobínets.

Tot i això, l'autora segueix treballant amb la seva editorial a Rússia. "Preparo una novel·la amb un personatge transgènere que sé que no podré publicar allà. Però com que, per contracte, havia pactat un nou llibre, també estic escrivint una història postapocalíptica amb formigues gegants i un grup d'humans supervivents que han tornat a l'Edat Mitjana", explica l'escriptora. Entre els seus plans més propers n'hi ha un que li fa especial il·lusió: vol intentar instal·lar-se a Barcelona a partir de la tardor. "Hi tinc un vincle especial, perquè va ser la primera ciutat que vaig visitar amb el meu marit —explica—. El meu fill petit cada vegada el recorda menys, i penso que mudar-nos aquí ens pot ajudar a mantenir viu el seu record. A més, és una ciutat preciosa".