Reportatge
Barcelona

La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets”

Tenen entre 57 i 77 anys. Si estan jubilats, la seva pensió és alta. Si treballen, cobren més que els joves. I s’han blindat perquè la precarietat no els arribi a afectar. Són la Generació Tap, que motiva l’assaig de Josep Sala i Cullell

La Generació Tap o com conservar el poder “arruïnant fills i nets” / IL·LUSTRACIÓ:  JAVIRROYO Zoom

Aquest llibre hauria de ser polèmic, perquè és un atac directe a una generació que porta més de tres dècades remenant les cireres i que es resisteix a cedir el relleu. A més de continuar ocupant el poder, aquesta generació “ha manipulat el sistema per protegir-se, a canvi d’arruïnar els seus fills i nets, i ha salvat la crisi molt millor que els seus descendents”. Això ho va escriure Josep Sala i Cullell (Girona, 1978) en un article que va publicar a finals del 2013. L’autor arribava a aquesta conclusió: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.

Set anys després d’escriure les seves impressions, Sala i Cullell -professor en un institut de Trondheim (Noruega) des de fa 13 anys- ha desenvolupat a Generació Tap (Ara Llibres, 2020) tota una teoria social, cultural, econòmica i política en clau divulgativa al voltant d’aquesta part de la població, que agrupa els nascuts entre 1943 i 1963, i les tres generacions que han vingut a continuació, la X (1964-1981), els mil·lennials (1982-1996) i la generació Z (1997-2015).

ENDEUTAR ELS ALTRES

“A tot Occident, dels taps en diuen boomers, perquè durant aquells anys hi va haver una natalitat molt alta -explica Sala i Cullell-. A Espanya va ser diferent, el boom es va donar a partir dels 60, arran del desarrollismo. La Generació Tap va néixer després de la Segona Guerra Mundial i va agafar dècades ininterrompudes de prosperitat. Com que tenien garantit el benestar econòmic de joves, es van poder permetre plantejar revolucions culturals i tot, com la del Maig del 68, o l’onada feminista dels 70”. Va ser així fins que uns anys després van arribar al poder. “El van aprofitar per beneficiar-se’n -comenta-. Mirem què ha passat a les universitats dels Estats Units. Als anys 70 estudiar no costava res, en comparació amb els endeutaments actuals, de més de 100.000 dòlars. Aquests diners van als catedràtics i a les estructures administratives que encara ocupen els boomers ”.

Sala i Cullell proposa també una mirada a “la doble escala salarial de les fàbriques”. “Quan es va haver de reduir la massa salarial, treballadors i sindicats haurien pogut tallar el mateix percentatge de sous a tothom, però es va optar per perjudicar més els joves”, recorda. Una altra constatació: “La Generació Tap s’està jubilant amb pensions més altes que les de les generacions anteriors, que, a més, superen el sou mitjà dels joves -explica-. I això no és tot: les pensions d’ara es paguen amb deute públic”. Les pensions del futur no estan garantides, i el deute repercutirà en la sanitat, l’ensenyament i les infraestructures que l’estat del benestar va impulsar durant la llarga bonança econòmica, que es va acabar el 2008.

DE LA MÀGIA AL NIHILISME

La generació X, a la qual pertany l’autor, es va “creure” el model que proposaven els pares. “Ens van dir que estudiéssim, i molts vam passar per la universitat perquè crèiem que després de la carrera trobaríem un racó -recorda-. Quan el 2008 es va ensorrar el model econòmic, alguns vam aconseguir seguir surant, però en condicions pitjors que abans o en situacions més inestables”. Si entre les fites generacionals dels taps hi ha el festival de Woodstock, la màgia cinematogràfica de Steven Spielberg o el cantautor Bob Dylan, els referents de la generació X tenen un punt més nihilista: hi ha des del grunge de Nirvana fins al cinema violent de Quentin Tarantino. “Vam créixer amb uns lideratges que semblaven eterns -explica l’autor-. Els 26 anys de papat de Joan Pau II, els 23 de president de la Generalitat de Jordi Pujol, els 22 de Josep Lluís Núñez al capdavant del FC Barcelona o els 16 del canceller alemany Helmut Kohl, a banda de tota la colla d’alcaldes elegits el 1979 que van allargar el mandat fins al nou segle”.

En política -i en els casos espanyol i català- la Generació Tap es va beneficiar de la Transició per ocupar els càrrecs més alts fins ben entrada la crisi. “Els líders d’ara són de la generació X, però no hi ha cap idea nova en Pedro Sánchez o Pablo Iglesias -diu-. A Catalunya és diferent, perquè encara que s’hagin viscut mobilitzacions sense precedents al món durant el Procés, el model polític continua sent el pujolista”. La generació X “passarà per la història sense deixar cap gran petjada”, afegeix Sala i Cullell.

Els que venen després, els mil·lennials, ho tenen pitjor. “Es van trobar l’ensorrada quan encara eren a la universitat -continua-. Són els que han anat encadenant pràctiques sense cobrar i han hagut de fer diversos màsters sense que això representi que trobaran feina”. Quan arriben als 30 anys, les seves vides continuen sent precàries. “Fent el que els pares els deien han vist que no només no arribarien lluny sinó que potser ni se’n sortirien”, admet. És normal que la generació posterior, la Z, porti el nihilisme a la sang. “Són els que se’n van anar a tallar l’autopista o a tirar llambordes a Urquinaona l’octubre passat”, diu. El seu futur encara està per decidir, però no pinta bé.

Mentrestant, la Generació Tap, que ha deixat “un mercat immobiliari impossible, un deute públic enorme, un mercat laboral desmuntat, els efectes del canvi climàtic i l’ensorrament del model democràtic liberal occidental”, se’n renta les mans. “Com a mínim podrien disculpar-se -diu Sala i Cullell-. Però no: continuen venent-nos la seva èpica. Ara es volen assegurar el llegat i volen passar a la història com els reis del mambo, però no els sortirà bé, perquè els llibres d’història els escriuran els següents. I se’ls considerarà una generació catastròfica”.

Donald Trump i Greta Thunberg van coincidir en una cimera del 2019 Zoom

Donald Trump i Greta Thunberg van coincidir en una cimera del 2019 / REUTERS

QUATRE GENERACIONS FORÇADES A CONVIURE AMB UNA DESIGUALTAT CREIXENT

GENERACIÓ TAP (1943-1963)

L’arquetip de la Generació Tap és “el superior jeràrquic que gairebé no té estudis ni parla cap llengua estrangera però que exigeix anglès i dos màsters a uns subordinats que cobren una mínima part del seu sou”. Entre les característiques que Josep Sala i Cullell atribueix als taps hi ha “una gran superioritat moral”, “perpetuar-se en el mateix lloc durant dècades” i no tenir miraments a l’hora d’esclafar les generacions posteriors.

GENERACIÓ X (1964-1981)

La generació X ha comès dos grans errors. Un de matemàtiques –“No vam calcular que, quan ells pleguessin, als setanta llargs, nosaltres ja passaríem de la quarantena”, diu Sala i Cullell– i un de polític: “La falta de compromís ha fet que ens hagi passat el temps de cremar contenidors”, afegeix. Entre les propostes polítiques catalanes nascudes d’aquesta generació, l’autor destaca “el món dinàmic, heterogeni i joiós” de la CUP. Ells “han esquerdat el vell règim”.

MIL·LENNIALS (1982-1996)

Són, de moment, la generació “condemnada a la precarietat sense perspectives”. Van entrar en el món laboral en un moment de crisi i retallades. Per als mil·lennials, “ni estudis ni mèrits acumulats importen”. Si no tenen el privilegi de disposar “d’un habitatge sense cost” –patrimoni familiar–, viuran amb estretors sempre. Una solució que apunta l’autor de Generació Tap és “sortir del país” per començar de zero a l’estranger.

GENERACIÓ Z (1997-2015)

Han crescut amb les xarxes socials i són els primers que han tingut una connexió a internet. “Són molt bons a l’hora de gestionar múltiples fonts d’informació i alhora han canviat completament el sentit de la privacitat”, assegura Sala i Cullell. Però la generació Z creix sota una gran pressió: “Saben que si no destaquen no se’n sortiran”. Per això “s’han disparat els problemes psicològics i la taxa de suïcidis entre els joves”.