BarcelonaConstantin Guys va ser batejat per Charles Baudelaire com “el pintor de la vida moderna” perquè les seves il·lustracions i quadres estaven ubicats a la ciutat de París en plena època de transformacions urbanes i socials. Era la metròpoli capgirada per les reformes de Haussmann, dels bulevards, les multituds i els primers parcs públics. En una de les aquarel·les de Guys, La fira de les vanitats (1875), s’hi veuen dues dones de l’alta societat passejant-se mentre diversos homes les observen. La imatge il·lustra una de les situacions habituals a les ciutats occidentals de la segona meitat del segle XIX: “Una de les figures paradigmàtiques d’aquells anys és la del flâneur, el passejant que va amunt i avall de la ciutat però no només amb la voluntat d’arribar a un lloc sinó com a poeta, artista i, en última instància, també crític”, explica la doctora en teoria de la literatura i literatura comparada Anna M. Iglesia. A La revolución de las flâneuses (Wunderkammer) es fixa en la dona passejant -la que surt de casa amb voluntat d’observar, intervenir i transformar el món que l’envolta-, que ho ha tingut més difícil que l’home.

“La dona que caminava pel carrer ja era vista com una transgressora”, recorda Iglesia. “A la ciutat tots som observats, encara és així, però a la dona se l’ha objectualitzat o invisibilitzat. També se l’ha controlat perquè no sortís del mapa, dels llocs on s’esperava que es quedés”. Per preparar l’assaig, que deriva de la seva tesi doctoral -centrada en la narrativa sobre l’espai urbà a la París del segle XIX-, Iglesia va rellegir autors com Balzac i Zola per mostrar que el primer, per exemple, “castiga Madame Jules a Ferragus [1833] perquè creua París fins que arriba als carrers marginals: és una doble transgressió, de gènere i de classe, que Balzac no passa per alt”. Anys després, Émile Zola, a El paradís de les dones (1883), reflecteix una altra realitat: “La protagonista és una dona treballadora en uns grans magatzems -diu l’autora-. La paradoxa és que buscant la independència econòmica acaba coneixent el propietari del negoci i s’hi acabarà casant”.

Expressar la veu pròpia

La revolució que proposa el llibre d’Anna M. Iglesia és l’assumpció per part de la dona d’un rol actiu i creatiu. “Per a les dones, l’escriptura ha sigut una forma òptima d’expressar la veu pròpia, de deixar de ser objecte i constituir-se en subjecte”. En els anys estudiats, que van del segle XIX fins a la dècada dels 30 del segle XX, “les escriptores, que han hagut de lluitar per deixar de ser invisibles, ajuden a construir un relat contrari o que s’oposa al relat hegemònic que s’implantava”. És el cas de les pioneres feministes Flora Tristán i George Sand, que “per poder accedir a determinats espais que els estaven vedats com a dones es van haver de transvestir”. També d’Emilia Pardo Bazán i Luisa Carnés, redescoberta fa poc gràcies a la reedició de Tea rooms (Hoja de Lata, 2016). “Pardo Bazán va ser una escriptora amb possibilitats econòmiques i socials -reconeix Iglesia-. El cas de Carnés és diferent, perquè la seva revolució no és únicament la del pensament, sinó la que es fa des del carrer, que és imprescindible”. A la Catalunya de principis del XX, una autora que va descriure la lluita de les dones per obrir-se camí professionalment va ser Dolors Monserdà, de la qual Adesiara acaba de recuperar Maria Glòria (1917), centrada en les dures condicions laborals de les cosidores.

“La flâneuse és vigent, perquè tot i que les dones ens trobem en un moment de presa de consciència col·lectiva que abans no hi era, encara hi ha molt de recorregut per fer -assegura l’autora-. Rebecca Solnit ha fet una aportació intel·lectual molt interessant pel que fa al pensament feminista, l’etnologia, la crítica urbana i cultural en llibres com Wanderlust [Capitán Swing]. Per a ella, el caminant no és només una figura poètica sinó una metàfora d’acció política, de transgressió i contestació”.

Quatre protagonistes de l’assaig

Virginia Woolf

A Mrs. Dalloway (1925), Woolf actualitza la figura de la passejant: “La dona pren consciència de la seva independència i entra a casa sense fer cas a l’home que la seguia durant la seva passejada urbana”, diu Iglesia.

Edith Wharton

L’edat de la innocència (1920) mostra els dubtes d’un advocat per comprometre’s amb una dona com cal i una comtessa divorciada que arriba des d’Europa.

Maruja Mallo

La pintora gallega va inspirar la generació del 27 gràcies al seu art, però també amb gestos rebels com el de passejar-se per Madrid sense barret.

Flora Tristán

Transvestir-se permetia “una completa llibertat de moviment” a les dones, deia Flora Tristán a Paseos por Londres (1840). Es va arribar a disfressar d’home per accedir al Parlament britànic.