Barcelona Otra Cataluña (Destino) arrenca amb una anècdota coprotagonitzada per Sergio Vila-Sanjuán, autor del llibre. El periodista de La Vanguardia va coincidir el 23 d’abril del 1997 amb el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, que li va recomanar només novel·listes en llengua catalana a causa de “l’alt nivell” d’aquells moments. Vila-Sanjuán li recordava Una comedia ligera, última novetat d’Eduardo Mendoza, “pes pesant de la narrativa barcelonina”, i Pujol responia: “No és el mateix”.

Dues dècades després, i esperonat pel terrabastall polític i social de la tardor passada, el periodista i escriptor es va posar a treballar en l’assaig que acaba de presentar i en què repassa la llarga tradició literària “de l’altra llengua oficial del territori”. “Quan una part del nacionalisme català comenta que la castellana és la llengua dels colons, cal recordar que compta amb una llarga tradició al darrere, amb exemples tan destacats com Antoni de Capmany, Jaume Balmes, Joan Boscà i molts altres”, recorda. L’assaig arrenca al segle XV amb el marquès de Villena -que després d’escriure Els dotze treballs d’Hèrcules (1417) va publicar en castellà Arte de trovar (1433)- i arriba fins a la tria “de dotze figures per al període democràtic”, entre les quals hi ha Terenci Moix, Esther Tusquets, Enrique Vila-Matas i Carlos Ruiz Zafón. Enmig hi ha una abundant producció de ficció en prosa, de poesia i d’assaig, des de “la revolució literària” de Joan Boscà -que va introduir el vers hendecasíl·lab i les estrofes italianes amb Garcilaso de la Vega a la primera meitat del segle XVI- fins als aforismes de Joaquim Setantí, autor de Centellas de varios conceptos, “un dels llibres més suggerents del segle XVII català” i diversos exponents romàntics, com ara el poeta Manuel de Cabanyes o el novel·lista Antoni Altadill, tots dos en actiu al segle XIX.

De Marquina a Mendoza

El segle XX és el que mereix més pàgines del volum: hi ha autors del primer terç -com Eugeni d’Ors, autor d’una abundant obra en català abans de canviar al castellà, o bé el novel·lista i dramaturg Eduard Marquina-, representants destacats que es van donar a conèixer durant el franquisme -Carmen Laforet, Josep Maria Gironella, Ana María Matute, Francisco González Ledesma, Juan Marsé, els germans Goytisolo- i durant les últimes quatre dècades del segle. “Ni Jordi Carbonell ni Salvador Espriu la van encertar, perquè la literatura catalana en castellà no va desaparèixer durant la consolidació del règim autonòmic democràtic i el llarg mandat nacionalista -assegura Vila-Sanjuán al llibre-. Potser era demanar massa, fer que s’evaporés de cop una continuïtat de més de cinc segles”. Otra Cataluña vol mostrar que “l’ús del castellà ha mantingut en condicions de llibertat una bona línia de desenvolupament” i que en els últims anys “ha aflorat un planter d’autors que han gaudit d’una àmplia repercussió a escala local, espanyola i internacional, i han enriquit la cultura catalana i la seva imatge al món”. Dos dels casos més destacats, que mereixen capítols sencers al llibre, són Javier Cercas i Eduardo Mendoza.

El recorregut cronològic de passat a present amplia els referents de creadors en castellà des de Catalunya: tot i comptar amb sèries d’articles de Miquel dels Sants Oliver o aportacions puntuals de Juan Ramón Masoliver i Carme Riera, era “un tema pendent d’estudi”, segons diu Vila-Sanjuán. Aconsegueix descobrir al gran públic llibres poc coneguts com Triste deleytaçión, escrit a mitjans del segle XV; reivindica autors de la primera meitat del XIX com Jaume Balmes, “autor del supervendes El criterio ” -publicat el 1845, dotze anys després d’ Oda a la pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, poema fundacional de la Renaixença-, i explica també com una part dels ideòlegs d’esquerres van escriure fonamentalment en castellà: “Pi i Margall va tenir una gran influència en Ferrer i Guàrdia, que alhora va influir Salvador Seguí i Frederica Montseny. Exemples com aquest permeten comprovar que escriure en castellà no es pot assignar a una ideologia concreta”.

Otra Cataluña recorda també que Barcelona “ha sigut capital editorial des del segle XVI”, i que a partir del 1550 va ser “més abundant la publicació en castellà, que era del 55%, que la catalana, que rondava el 18%, en aquells moments per sota del llatí”. Quan l’autor torna a observar el panorama a la segona meitat del segle XX, juntament amb el “revifament de l’edició catalana” gràcies a Edicions 62, Llibres del Mall, Quaderns Crema o Columna, hi ha “una explosió creativa” que fa que Anagrama i Tusquets s’afegeixin a una nòmina on ja hi havia Planeta, Seix Barral i Destino.