ENTREVISTA
SÍLVIA MARIMON
Barcelona

Eider Rodriguez: “No vull que em tanquin en cap gàbia”

Entrevista a l'escriptora, autora d’‘Un cor massa gran’

Eider Rodriguez: “No vull que em tanquin en cap gàbia” / CÈLIA ATSET Zoom

A l’escriptora basca Eider Rodriguez (Errenteria, 1977) la fascina indagar sobre els seus personatges, imaginar què s’amaga sota l’embolcall, darrere la màscara, i trobar aquella veritat que batega en algun lloc. Descriu famílies ressorgides d’un incendi, una mare que, de sobte, està convençuda que les mans ja no són seves, una dona que guarda un mioma extirpat en un pot de vidre, l’elecció del suïcidi... L’any passat es va emportar el premi Euskadi de literatura i el premi Euskadi de Plata. Un cor massa gran és un recull dels seus relats, que, per primera vegada, es poden llegir en català, amb Edicions del Periscopi i traduïts per Pau Joan Hernàndez, i en castellà, amb Random House.

En algun moment i, malgrat les grans diferències, els seus contes m’han recordat Amy M. Homes.

Sí? Per a mi la millor escriptora, i quan dic escriptora també vull dir escriptor, és Alice Munro, però també he llegit molt Cortázar i Carver. Llegint Cortázar he assolit moments molt àlgids com a lectora, em va fer ser conscient que un conte pot ser molt important. Em va obrir portes que cap novel·la m’havia obert.

Els seus contes pràcticament no deixen respirar.

El conte s’ha d’anar depurant, no tant per un tema estilístic, sinó perquè ha d’explicar alguna cosa. Quan escric ho vull donar tot, potser en altres gèneres et pots relaxar més, però jo intento no oblidar mai què és el que vull explicar i no desviar-me’n.

El títol Un cor massa gran té un punt d’ironia. No és gran precisament perquè sigui generós i bondadós.

Sí, el primer que et ve al cap és generositat, bondat, ajudar l’altre, però un cor massa gran també implica una malaltia, i tenir cura d’un altre pot ser un acte generós però també pot ser una perversió. Aquesta mirada doble és present a la majoria dels relats.

Moltes vegades posa el focus en la família, però s’hi aproxima de manera sorprenent.

Poques vegades escullo el tema sobre el qual escriuré, sempre és una imatge, una idea, un somni que m’ha impactat i que, amb el pas del temps, persisteix. Em deixo portar, l’emoció m’atrapa quan escric, però intento escriure de la manera més lliure possible. Sense estereotips, però també allunyada de les reaccions, que és una cosa que m’ha provocat molts maldecaps els últims anys com a dona escriptora. He hagut de llegir que era crua, fosca, macarra, dura i que aquestes peculiaritats marcaven la literatura escrita per dones. Tot plegat es torna una etiqueta, una dona ha de ser transgressora, parlar de dones que abandonen els fills o que els maten. Hem de lluitar contra els estereotips i els contraestereotips.

¿O t’etiqueten de sensible o de transgressora?

Sí, i és una altra gàbia, i jo no vull que em tanquin en cap gàbia. Vull escriure deixant-me portar a llocs que no conec i pels quals no he transitat mai.

Les relacions mare-filla o la maternitat també planen sobre la seva obra. Un personatge és una mare que està convençuda que les seves mans ja no són seves.

Vaig somiar que la meva mare em deia que les seves mans ja no eren seves i vaig decidir convertir-ho en un conte. No explico només la relació entre una mare i una filla, sinó també un xoc intergeneracional. Els nostres pares ho van fer tot perquè nosaltres poguéssim estudiar. Ells creien que això implicaria un ascens social i econòmic, però també es va crear un abisme entre generacions. Vam canviar de classe, intel·lectualment, però hi va haver també un desarrelament.

Als seus contes tot està molt localitzat i és reconeixible. No hi ha cap dubte que passen en diferents pobles del País Basc.

Ha sigut una elecció molt conscient. Tenim un país que existeix i crec que en general hi ha hagut una tendència a la literatura basca de deslocalitzar les històries. Vull explicar coses que passen ara, al meu voltant, i no em serveix que els personatges es diguin Martín o Irene, noms universals que tant podrien ser a Hernani com a Manchester. No crec que això faci que un relat sigui universal i cosmopolita. I el meu país té una història convulsa i complicada i, a vegades, aquesta complexitat, que no s’ha de tractar de manera simplista i infantil, es filtra en alguns relats. La meva obsessió és expressar-ho de la manera més simple i bella possible. No mereixem que com a lectors se’ns tracti com estúpids que només volem una complexitat compartimentada.