LLIBRES
VALÈRIA GAILLARD
Barcelona

L’‘Apocalypse now’ català: ‘El vent de la nit’, de Sales

Sales no va viure aquells anys de postguerra perquè era a l’exili, i els va haver de recrear després de fer un treball de documentació

Gonzalo Torné, Maria Bohigas i Martí Sales a Abaixadors 10. / MANOLO GARCIA Zoom

Un carreró humit de la Ribera, una porteria senyorial -Abaixadors número 10-, un local discotequer revestit de miralls pels quatre cantons... Prems un codi i, a través del mirall, t’introdueixes en un reservat, testimoni de tota mena de luxúries. En aquest cas, literària. Assistíem a una “missa nocturna”, en paraules de l’editora Maria Bohigas, que va tenir-hi lloc fa uns dies per presentar “l’altra novel·la” de Joan Sales: El vent de la nit. L’escenari no és gratuït. Al començament del llibre, que Club Editor ha rellançat en solitari, l’autor parla de llocs closos i foscos, d’aquell ambient ranci i pestilent de la postguerra que va retratar amb la mateixa densitat de pa integral germànic Apocalypse now. La comparació amb el film de Coppola és de Martí Sales, que va llegir alguns fragments del llibre. “L’obra acaba en un moment extrem, amb escenes bèsties i un horror esplèndid”.

El vent de la nit és la primera novel·la catalana que planteja la qüestió de la memòria en plena salut del franquisme”, va analitzar Bohigas. L’editora és del parer que si Sales -el seu avi- no la va separar d’Incerta glòria, de la qual representa la “coronació”, va ser per no haver de demanar un nou informe de censura que posés en perill la publicació. “Sales va anar reescrivint i ampliant aquesta última part, i tota la novel·la es va anar eixamplant”. I va afegir amb vehemència: “Les coses que arriba a dir a la cara del règim són enormes”. Resulta, a més, que si Sales publica el llibre amb l’“apèndix” compromès és gràcies a la protecció -qui ho havia de dir- de José Manuel Lara, de Planeta.

La particularitat d’ El vent de la nit, respecte d’ Incerta Glòria, és que Sales no va viure aquells anys de postguerra perquè era a l’exili, i els va haver de recrear després de fer un treball de documentació.

L’escriptor Gonzalo Torné, que firma el postfaci de l’actual edició, va parlar de la paradoxa d’un personatge que identifica felicitat amb la joventut i la guerra, mentre que el present és un “temps sense esperança”. “El protagonista enyora la guerra i la destrucció com a possibilitat de canvi, i aborda el problema de la memòria des d’un punt de vista psicològic, la pèrdua de referències de la pròpia llengua; recorda Modiano per la visió de la memòria com una desfilada d’espectres”.

Torné creu que és millor llegir aquesta novel·la per separat d’ Incerta glòria - i aquí hi ha tot un debat obert-, per bé que recomana llegir-les totes dues. Això permet entendre el recorregut dels personatges centrals -Cruells i Lamoneda-, dos homes de bàndols oposats que s’odien i mantenen una conversa cíclica al llarg de l’obra. “El pitjor del cas és que s’acaben assemblant!”, va rematar Bohigas.

Davant dels relats “reconfortants” de la postguerra que es van publicant, l’editora assenyala que el millor “antídot” és El vent de la nit, una novel·la, d’altra banda, que obre portes de reflexió ara que assistim a l’ascens de l’extrema dreta a Europa: “Ens pensem que el feixisme és un vent que ens arriba del nord, i no és així...”