Barcelona“De set dies de la setmana, un d’ells sencer segrestada a les xarxes socials ( whatsapps sobretot): és el balanç preocupant que m’envia el mòbil sense demanar-l’hi”, piulava diumenge al vespre la cap de societat de l’ARA, Elena Freixa. És un drama compartit. Poques hores després, l’escriptor Alessandro Baricco (Torí, 1958) presentava a la Pedrera el seu últim assaig, The Game (Anagrama), on precisament analitza els orígens i els efectes de la revolució tecnològica en la nostra societat. I ho fa sense ni un bri de catastrofisme, ressaltant el costat positiu d’aquest terrabastall que ens ha modificat la vida i el cervell per sempre. Baricco, de fet, no considera el llibre un assaig sinó “ thriller arqueològic”, perquè veu The Game com les seves famoses aventures literàries, Seda, Oceà o Novecento : “És el viatge d’un home que descobreix les ruïnes d’una civilització, excava, estudia i intenta entendre com era la gent que va construir aquests palaus que avui són Google, Amazon, la web, el YouPorn i tota la resta. Qui eren i què volien?”, planteja.

The Game arrenca amb diverses preguntes i explora les intuïcions de l’escriptor, basades sobretot en la informació i l’observació. ¿Hi ha un projecte d’humanitat darrere dels Gates, Jobs, Bezos, Zuckerbergs o Pages, o només hi ha uns negocis que produeixen una nova humanitat? ¿No estem generant una civilització tan brillant i festiva com incapaç d’assumir els revesos i la violència de la realitat? ¿Realment volem un món mecànic, fred i algorítmic? ¿La superficialitat no ens farà perdre el veritable sentit de la vida?

Baricco ja havia explorat fa una dècada a Los bárbaros com la civilització s’estava transformant -per a alguns, deformant- a causa de la revolució digital i la globalització. The Game n’és la continuació. Avui creu que tenia “una bena als ulls”: el que intuïa sobre Google no només ha ocorregut sinó que s’ha multiplicat.

No repetir els malsons del passat

“¿De què s’escapaven aquells homes que van triar la via digital? ¿De què tenien ganes? ¿De què tenien por? El thriller intenta respondre a aquestes preguntes”, diu. Per a Baricco, la revolució tecnològica no és fruit només d’unes idees genials que han resultat lucratives. No és ni casual ni atzarosa. És l’intent “de fer impossible la repetició d’una tragèdia com la del segle XX”, escriu. Els artífexs de la revolució digital “eren fills i nets dels pares i avis que havien viscut l’horror i no volien repetir l’experiència”, afirma. “Davant d’això, el primer instint és fugir, el segon és revoltar-se contra la manera d’estar al món que tenien els pares”. Baricco defensa que es va tractar d’anar dinamitant els pilars de l’antic règim. Un d’ells són les fronteres geogràfiques, polítiques, morals, econòmiques... Fora! “És cert que hi ha un mur a Mèxic, a Israel, a Hongria -reconeix-, però n’hem tirat a terra milions. És comprensible certa nostàlgia, però hi ha fronteres que van causar la mort de milions de persones i avui les travesses sense el DNI”, diu, optimista. “L’italià que ha tornat a defensar la seva identitat i diu «primer, els italians», el cap de setmana va amb un low cost a Amsterdam, dilluns menja sushi i dimarts mira sèries americanes. Treu-li tot això!”, ironitza.

Un altre dels pilars del passat que calia abatre eren les elits. “Tenim a la memòria les catàstrofes de les elits del segle XX, i hi ha un ressentiment. El món digital fa saltar pels aires els intermediaris i per tant els experts”. Amb Amazon, Wikipedia, Google, “l’elit, ciao!”, afirma. El poder s’ha redistribuït entre la gent. I quan se li recorden els perills que això també pot comportar, Baricco ho compara amb el sufragi universal. “Google està format sobre el mateix principi: ens porta on va la majoria de gent. De tant en tant ens fa por, però el resultat és raonable. És millor una enciclopèdia feta per tothom que una de feta per uns quants experts. Al primer que l’hi vaig sentir dir és a Umberto Eco, que era un avançat”, reflexiona. I és enterrant diversos tòtems com aquests que Baricco posa els fonaments del nou món, líquid i nòmada. “Potser hi haurà altres problemes, però no serà el desastre que van fer els pares. Avui seria impossible fer Auschwitz sense que se sàpiga”.

Els videojocs, l’origen

L’escriptor marca diverses dates clau que el lector fàcilment identificarà, com la presentació que Steve Jobs va fer de l’iPhone el 2007 o la creació del videojoc Space invaders el 1978. Darrere dels marcianets hi havia un exèrcit de friquis, alguns provinents de moviments contraculturals com els hippies, diu, que utilitzaven els videojocs per provar fins on arribava la informàtica. I la mecànica del videojoc, que és intuïtiva, és el que s’ha utilitzat després per desenvolupar tota la tecnologia que en els últims 20 anys ha ocupat les nostres vides. Per això titula el llibre The Game : el món per on avui ens movem -Facebook, Skype, YouTube, Spotify, Netflix, Twitter, Tinder, Airbnb, iPhone, Instagram, WhatsApp- es basa en el videojoc. I això té riscos, com el control, la toxicitat i l’addicció que expressava l’Elena Freixa a Twitter, és cert. “ The Game no és un lloc senzill i és perillós, requereix lucidesa i autocontrol, però no cal exagerar. Pensem en el control que exercia l’Església! -recorda-. Coneixem els riscos, es tracta de fer-hi front”.