Ens deixa bocabadats la implantació, la dedicació i la resposta popular que té la novel·la negra a Escandinàvia. I de retop a tot arreu. A nosaltres ens va arribant tot amb una mica de retard, però res a veure amb els primers temps, quan en Mankell treia el cap per casa nostra per primer cop. Els terminis d’arribada s’han anat escurçant en proporció directa a l’al·licient de l’existència de grans èxits editorials (el mateix Mankell, Larsson, Indridasson, Nesbø…) que empenyen endavant d’una manera forta i refiada. ¿Per què als suecs, noruecs, islandesos, etc., els agrada tant la novel·la negra? Una resposta ràpida i superficial ens diria que són les societats modernes escandinaves les que viuen un clar declivi del seu model social del benestar, que s’ha traduït en un desengany general de la població i, sobretot, en un augment dels casos criminals, tant els referenciats als suïcidis com als delictes comuns. No ho sabem. Potser precisament perquè són societats aparentment pacífiques, tot el que es relaciona amb la violència, a casa seva, els atrau més. I de retop, si està ben escrit, traspassa fronteres. A més, el gènere es renova constantment.

‘PERSONA’, D’ERIK AXL SUND

Ara mateix, el duet format per Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist, que treballen a quatre mans amb el nom de ploma Erik Axl Sund, acaba d’aterrar en català gràcies a l’editorial Empúries (traducció de Jordi Boixadós) amb el primer volum de la trilogia Persona. El format és el més habitual en els nòrdics: base argumental centrada en un policia, i diversos plans secundaris al voltant, amb un seguiment del criminal per part del lector (que el punt de vista narratiu amaga al protagonista, el policia) que ja ha aparegut en diverses novel·les negres escandinaves. La gran novetat de Persona és el joc a fons i sense complexos de la qüestió psicoanalítica. Hi és tan important el desenvolupament de les anàlisis, de les teràpies que s’hi fan (particularment a Victoria Bergman, el personatge que unirà la trilogia) com la trama policial.

Val la pena conèixer tota aquesta tropa de psicòlegs, pacients, policies i assassins que ens proposen aquests dos autors que semblen sortits directament d’un cartell anunciador d’un concert de punk.