Llegim 29/11/2014

Mikhaïl Xedrín, el verí d’una nota

Xenia Dyakonova
3 min

Quan una filla de Mikhaïl Saltikov Xedrín (1826-1889), un dels escriptors més intel·ligents i càustics del XIX, va dir al pare que li havien posat de deures una redacció i no sabia com afrontar-la, l’escriptor va decidir ajudar-la de seguida. Endut per una inspiració clandestina, va improvisar un escrit que, més que una redacció, era un conte, o gairebé un esbós de novel·la. Al cap d’uns dies, la filla l’hi va portar corregit per la mestra. Al costat de la nota que representava, per descomptat, un suspens, hi havia una condemna irrevocable: “Vostè no sap rus”, amb una falta gramatical just al mig de la frase.

En efecte, per arribar a construir un llenguatge com el de Xedrín, calia renunciar completament a la comoditat del rus estàndard. La família Golovliov, la seva obra mestra, no només és una esplèndida saga familiar que descriu l’ocàs de l’aristocràcia russa, sinó també un autèntic remolí de paraules i expressions insòlites -de vegades arcaiques, de vegades inventades- que s’ajunten d’una forma fantasiosa que de cop i volta sembla inevitable, i per això mateix fan la delícia del lector i la tortura de qualsevol que s’atreveixi a traduir-ho. Malgrat el treball admirable del pioner Francesc Payarols (Girona, 1896 - Barcelona, 1998), la versió catalana no acaba de transmetre aquesta sensació contínua de meravella verbal; així i tot, arribem a copsar el caràcter dels personatges, que viuen a través de l’escriptura de Xedrín.

Porfiri Golovliov, que els seus germans anomenen el Petit Judes, és esgarrifós i inoblidable alhora, potser justament pel seu ús pervers del llenguatge. Cap a la meitat de la novel·la, l’autor diu que era un home “aliè a tot sentit moral, desconeixedor de tota veritat que no aparegués als llibres d’escola, [...], un ignorant sense límits, picaplets per naturalesa, mentider, xafarder i, sobretot, temerós del diable”. La paraula que Payarols tradueix com a xafarder, en rus vol dir alguna cosa com difusor de paraules buides, i té un so estrident que s’associa amb el zumzeig insistent d’un insecte. El Petit Judes és sobretot això, un mosquit diabòlicament astut i esmunyedís que talla el son dels seus familiars amb un brunzit de paraules que només amaguen, sota una aparença melosa, el verí de la indiferència i la crueltat.

Tremolar de desig

Els germans i la mare, a qui el Petit Judes desposseeix amablement, amb un somriure devot als llavis, de tot el que tenen, moren intoxicats per la seva xerrameca. Un dels seus fills acaba al presidi de Sibèria; l’altre se suïcida, després d’haver demanat diners al pare en un moment crític de la seva vida i haver topat no només amb una negativa, sinó amb un sermó infestat de frases fetes: “Si no vols pols, no vagis a l’era”, “No estiris més el braç que la màniga” i altres banalitats per l’estil, que són l’única defensa del pare contra qualsevol contratemps. El Petit Judes cada vegada està més sol, reclòs a la seva hisenda; un dia, però, el visita l’Anninka, una neboda jove i atractiva, que no es deixa ofegar per la verborrea mortífera de l’oncle i al cap de poc temps es disposa a marxar. L’oncle l’acompanya fins a la porta, es posa pàl·lid i, sense dir res, li allarga un paper: “Avui he orat, demanant a Nostre Senyor que es servís deixar-me la meva Anninka. I Ell m’ha dit: «Abraça Anninka per la cintureta bufona i estreny-la contra el teu cor»”. Per primer cop a la novel·la, el Petit Judes tremola de desig, un desig que el fa més repulsiu i alhora més viu que mai, però el traeixen les paraules.

stats