“De la infantesa no en tinc cap bon record. No vull pas dir que tots aquells anys no hagués sentit mai felicitat o alegria. Només que el sofriment és totalitari: fa desaparèixer tot el que no entra en el seu sistema”. Després d’un inici d’impacte, Adéu a l’Eddy Bellegueule (Salamandra, 2015) continua encara amb més força, descrivint de quina manera dos nens escometen un tercer i li escupen a la cara. La víctima no s’atreveix a eixugar-se i deixa que el gargall li baixi lentament per la cara i se li fiqui dins la boca. Qui ens explica la història és el nen a qui escupen: el jove Édouard Louis fa memòria dels anys més difícils de la seva vida, quan el seu cognom era Bellegueule i vivia en un petit poble de la Picardia francesa.

Per què parles de novel·la quan et refereixes al teu primer llibre?

Una de les idees inicials quan em vaig posar a escriure era dir la veritat. Sobre un món i una classe social que estan exclosos de tota forma de discurs: de la literatura, la política i l’art. La meva mare sempre diu que d’ells no se n’ha ocupat ningú. Mai. I en un gest de desesperació, ara donen el seu vot al Front Nacional. Això és terrible... ¿Sabeu per què ho fan? És un gest d’interlocució, volen que se’ls escolti.

La teva idea de novel·la va lligada a la veritat.

Sí. Em vaig adonar que seria a través de la construcció que arribaria a la veritat. Sovint la gent pensa que veritat i construcció són termes antagònics: a mi em sembla que és al revés. Segurament això té a veure amb els meus estudis sociològics. Parteixo d’un model -d’un concepte- per arribar a dir la veritat. La construcció literària de la novel·la -els capítols, la barreja de llenguatges...- em portava fins a la meva veritat. El que veiem és el que hem après a veure, no és la realitat. Quan la meva mare diu que els meus germans van deixar l’escola als quinze anys perquè no els agradava estudiar, hi ha només una petita part de la realitat que envolta aquesta frase.

Seria el mateix que dir-te que tens només 22 anys.

No tenim l’edat que sembla. Al llibre a l’Eddy l’apallissen i l’humilien sovint, i quan només té deu anys podria semblar que ja tingui més experiències de la dominació que la seva mare. De vegades, quan torno al poble on vaig créixer [Hallencourt] i veig que els nois de la meva edat ja tenen fills, casa i cotxe, llavors em sembla que tinc cent anys menys que ells i alhora em sento un irresponsable. D’altra banda, quan penso que no s’han mogut d’allà -i que vesteixen igual que fa deu anys- em sembla que sóc jo, el que té cent anys més que ells. L’edat biològica no existeix.

Potser una de les grans maneres de guanyar anys és plantejar-se preguntes que la gent de la teva edat no s’ha fet encara.

No només me les feia, sinó que va arribar un moment que vaig tenir la necessitat d’escriure sobre tot allò. No crec que la gent del meu entorn no es plantegés aquestes preguntes per cinisme, sinó perquè no ho veien -ni ho veuen- com un problema.

L’homofòbia que descrius és d’una gran virulència.

Quan el llibre va sortir a França de seguida van sortir veus que deien que això ja no existia, que era el passat o que, com a mínim, a França ja no passava. Els lectors espanyols han reaccionat de seguida: després de la primera entrevista vaig començar a rebre desenes de missatges. “Has explicat la meva vida”, em deien. L’experiència de la dominació no té a veure amb realitats nacionals, sinó que es produeix a tot arreu des del moment en què s’identifica un col·lectiu: la immigració, l’homosexualitat, els jueus... Hi ha uns dominadors i uns dominats.

El teu testimoni és d’una gran intimitat. No tinc la sensació de llegir una vida passada pels clixés: l’autenticitat és plena de matisos.

Com més íntim sóc, més explico el món. D’això me’n vaig adonar mentre escrivia. És una paradoxa, i en aquest sentit em passa el mateix que a Didier Eribon: és per això que li dedico el llibre. Va ser explorant-se a ell mateix que va arribar a abstraccions més generals. D’aquí va néixer un llibre que recomano sempre, Reflexiones sobre la cuestión gay (Anagrama, 2001). Al mateix temps, a Adéu a l’Eddy Bellegueule no parlo només de mi: quan explico que la meva mare plora, vull fer veure que rere les seves llàgrimes hi ha motius polítics i socials. L’autobiografia permet alliberar-se d’un mateix. És el contrari del narcisisme.

El llibre explica l’intent d’adaptar-se a les dures condicions en què vas créixer i la posterior fugida.

L’exploració de la fugida és un tema molt contemporani. Últimament ens hem trobat alguns casos: des del cinema de Xavier Dolan fins a Edward Snowden, en un camp més polític. Una de les preguntes importants del segle XXI és: ¿de quina manera ens podem reintegrar en la col·lectivitat? Al segle passat la psicoanàlisi i la sociologia ens deien com podíem escapar dels vincles socials. Ara, en canvi, l’art de la fugida és una opció que cal considerar. Anar-se’n no és obligatori, però de vegades és necessari. L’art no ha de prescriure, sinó alliberar-nos. Obrir les possibilitats al màxim.