No se sap ben bé per què les anècdotes tenen mala premsa entre la gent de lletres. Els universitaris, els publicistes i fins i tot els periodistes miren d’estar-se de narrar anècdotes en els seus papers i, quan ho fan, sempre en demanen disculpes. Però l’anècdota no fa cap nosa als llibres seriosos, ni als reportatges primmirats, i encara menys al periodisme -que és per definició un gènere lleuger, amb una vigència de tan sols vint-i-quatre hores-. Per ella arriba a la llum allò circumstancial, per l’anècdota esdevé visible alguna cosa més profunda, per ella recordem, ni que sigui en esbós, alguna cosa essencial rere moltes línies i paràgrafs: l’anècdota sempre és recordada amb facilitat, mentre que moltes altres coses de llibres i llibrots, també d’una peça periodística com hem dit, passen de seguida al món emboirat dels records vagues.

És sabut que Eugeni d’Ors postulava que tota anècdota tenia valor de categoria; i així ho creurem en aquesta secció que avui comença. El periodisme català, en especial el periodisme satíric i paròdic, sempre va ser ric en anecdotari, i hi ha molts llibres que en recullen els fruits. Avui, quan ens movem en un ambient d’extrema i urgent seriositat política, no sembla que hagi de venir-nos malament tractar tan seriosament com cal les coses serioses, però alhora oferir als lectors una pausa en les nostres cabòries quotidianes, una senzilla incitació a la rialla, a un benestar efímer però eficaç. Ah! Com s’havia rigut en aquest país, ara esdevingut tràgic per força de les circumstàncies! Com reien els lectors de l’ Esquella de la Torratxa, com reien els amics del Cu-Cut i de tantes altres publicacions en què allò anecdòtic, fins i tot l’humor, era l’element imprescindible per fer-nos les vides passadores!

Parlarem aquí d’homes i dones de lletres, en especial, però també de gent d’art i de ciències; cabdals gairebé sempre; catalans i no catalans; europeus i nord-americans quasi per sistema. Benvinguts, doncs, amics lectors!