Els primers freds forts ens han deixat a tots una mica tocats i els venedors de tota mena de remeis contra els mals que ens afligeixen ho aprofiten, com cada any, per bombardejar-nos amb missatges publicitaris.

Entre els més insistents hi ha el dels que afirmen que “són experts en la cura de la nostra gola”, cosa que a alguns dels que tenim mal de coll no ens tranquil·litza gaire.

No és, però, l’ús de gola el que a mi m’amoïna. De fet, i encara que el Termcat només recull mal de coll com l’equivalent de l’anglès sore throat (i del castellà dolor de garganta ), ja he dit altres vegades que el mal de gola -que no és viu en el meu dialecte-no només és la forma habitual de molts parlars de Catalunya i el País Valencià sinó que és una forma menys ambigua; i, per tant, del tot defensable en estàndard al costat del mal de coll.

El que m’amoïna, i el que crec que ens hauria d’amoïnar de molts anuncis, són uns calcs estructurals, de morfosintaxi, més letals per a la genuïnitat del català que qualsevol castellanisme lèxic.

En efecte, si la frase simplement no és catalana, és per l’ús d’un nomen lloc d’un verb i d’un possessiu que sembla que ha arrelat en castellà per influència de l’anglès.

Si hagués de traduir a un català espontani “ Expertos en el cuidado de tu garganta ” -la versió original-, diria “Experts en cuidar-te el mal de coll”, una frase que em continua funcionant quan, obeint la norma, converteixo en en a ;i també si en lloc de mal de coll dic gola.

La interferència més descatalanitzadora, per subtil i profunda, sol ser la de frases fetes amb mots ben catalans. La que diu, per exemple, “Res m’agrada més” en lloc de “No hi ha res que m’agradi més”. Però, per desgràcia, als que paguen l’anunci això els preocupa ben poc. “¿Que és una pèssima traducció? -es diuen-. Per a qui?, per a quatre lletraferits?” I la trista realitat és que tenen raó: cada cop són menys els catalans a qui fa mal d’orella aquest maltractament persistent.