A molts els bastaria una lectura atenta de Tot s'ha perdut , recull d'articles d'Agustí Calvet, Gaziel , per explicar-se la natura psíquica del país. O sigui, com som els catalans? Per quina raó fem el que fem? I per què sempre fracassem irremeiablement? L'ombra de Gaziel és extraordinària i allargada, d'una lucidesa racional, dolorosa i perfecta. En aquest volum excepcional dedicat a la política catalana hi trobareu 47 textos en castellà publicats entre els anys 1922 i 1934. Són articles formidables que van ser publicitats a les pàgines de La Vanguardia i El Sol , i que han estat profèticament recuperats per Jordi Amat i RBA.

Seria fascinant saber què pensaria Gaziel del moment polític que viu Catalunya. ¿Trontollaria el seu iberisme inalterable? Què diria davant l'esgarrifosa mediocritat general i el cinisme descoratjador dels nostres representants polítics? Aquest llibre publicat avui per algun periodista intel·ligent irritaria molt, perquè la lucidesa que conté és emprenyadora per als que som catalans, siguem il·lusionats secessionistes o no. I és que Gaziel fa una radiografia de l'ànima catalana gens complaent, vegeu: " El individualismo de los catalanes es algo sencillamente feroz. Cada uno de nosotros, por republicano que sea, lleva un rey en el cuerpo. Un catalán va a todas partes y se abre paso. Dos catalanes, ya es difícil ponerlos de acuerdo. Tres, se hacen un lío. Y a partir de tres, cuantos más hay, menos valen ". Tampoc crec que li falti raó quan afirma que el poble català és dels més individualistes i democràtics del món, absolutament mancat del sentit de la jerarquia, i que el desgovern crònic ha gravat els seus instints anàrquics. I donant resposta a la impossibilitat d'implantar el comunisme a Catalunya diu: " Al catalán le repugna profundamente confundirse con el vecino, promiscuar las vidas, no tener nada propio, por ser todo de todos. El catalán, enseguida que puede, se aísla. Hasta el pobre tiene aquí su huerto... El obrero y el burgués son profundamente idénticos, forman un solo y único ser, como que nuestros burgueses no son por lo general otra cosa que trabajadores enriquecidos. El burgués catalán, individualista acérrimo, no se ha interesado nunca por la política. No siente la cosa pública. Siente tan solo la cosa privada". I una vegada l'autonomia és un fet a Catalunya, Gaziel, que la veu com una oportunitat única, s'esgarrifa quan sent el rumor que els catalans ja n'estan tips, i que preferirien que ens governessin altra vegada des de fora: " El pueblo que tolerase en su seno un morbo semejante estaría perdido. Y yo, que no soy de los que gustan de hacerse ilusiones sobre el valor del pueblo catalán, pues nunca he padecido de megalomanía...; yo, digo, que más bien juzgo a mi pueblo como un pueblo mediocre, hacendoso, morigerado, corto de alas, muy casero, muy trabajador, gran amigo del pájaro en mano y profundamente refractario a todas las altas categorías de la vida heroica; tampoco puedo aceptar que, precisamente ahora, tras los penosos y seculares esfuerzos realizados para remontarse de su historia caída en la abyección política, desee volver a hundirse cuanto antes en ella ". Això és només un petit tast de l'estil i el to d'aquestes gasetilles implacables, però en casos concrets la lectura pot arribar a glaçar-nos la sang. Passa en especial a ¿Una nueva Cataluña? , on Gaziel evidencia que va ser Catalunya qui més va contribuir a l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, i la que menys va fer per derrocar-la.

A diferència de l'escepticisme iberista de Josep Pla, Gaziel esbossa, en aquests articles esplèndids, una freda i autèntica cartografia ibèrica, sempre des del realisme polític i el sentit comú. Gaziel és el seny exemplar. El que preval, però, en aquest llibre dolorós és aquest esperit tan crític que mostra un home profundament preocupat pels fets que passen, perquè el seu és un amor incondicional a Catalunya i per això, crec, exposa, des de la crítica més implacable i dura, l'ànima petita del nostre país. El lector queda del tot abatut quan comprèn que el que ja adverteix Gaziel durant els anys 20 i 30 no deixa de ser un eco aterridor que reverbera en el present.