10/10/2015

Dos fènixs en un incendi

2 min

Pere Gimferrer, ja fa uns anys, parlava de “la bellesa llampeguejant, majestuosa i ombrívola” dels versos de Francesc Fontanella. Amb el seu afuat olfacte i sempre a punt, flairava alguna cosa en el poeta barroc que no trobava enlloc més. En algun moment d’impaciència hom pot recordar aquella famosa sentència de Ferrater quan, en la seva “poètica”, tot lloant la poesia del XV, afirmava, més o menys, que la lectura i gaudi dels medievals no li feia enyorar les masses verbals incontinents que el Renaixement havia posat en circulació. Les formes emprades per Fontanella, tot i ser clarament del XVII, exemple de Barroc català, no deixen de ser-ne hereves llunyanes. Però en canvi alguna cosa ens diu que Ferrater hauria celebrat com el primer la “canonització” de Fontanella. Un poeta que adapta la mitologia purament bucòlica feta de nàiades, nimfes i pastorets a la geografia nostrada (el Tibidabo, el Besòs i el Llobregat) que és capaç de dreçar un to elegíac tan punyent com el del sonet A la mort de Nisse (el més conegut, potser: “Oh dures fletxes, de mon fat rompudes...”) -ja present a la polèmica antologia de Molas-Castellet- o que compon jocosament romanços adreçats a les seves bones amigues, les monges del convent dels Àngels, per no esmentar l’erotisme que traspuen moltes peces amoroses, o el popularisme irònic de la Lletra que féu Fontano en lo últim del siti de Barcelona l’any 1652, no podia desplaure al geni de Reus.

Edició impecable

Aquesta edició a cura de Pep Valsalobre -que s’ocupa de la sucosa introducció-, Eulàlia Miralles i Albert Rossich és una mostra exemplar del que pot produir la filologia catalana actual, a l’altura de la millor tradició de la crítica textual internacional. Un lector contemporani no pot demanar més: l’edició acurada i amb profusió de notes d’un poeta d’un altre temps, que escriu amb una llengua i una retòrica que no és la d’ara, i que li és servit perquè pugui llegir-lo amb ple aprofitament. Aquesta és la feina impagable del filòleg competent. Encara recordo una ressenya a l’ Avui, devia ser cap al 1980, de Jaume Pont, on comentava en termes d’elogi un llibre, Una poètica del Barroc: el Parnàs català, d’Albert Rossich. Ja fa 35 anys. Avui és amb orgull que podem celebrar aquesta nova edició, a pesar del paper, que recorda aquell que de petits en deien El Elefante: proveu de subratllar amb llapis... Però el que més importa és la teca: poetes, amants de la feina ben feta, lectors de poesia en general, no us ho perdeu!

stats