Òbviament, la nova novel·la de Dan Brown, Inferno , ha estat concebuda i prefabricada per obtenir vendes mundials multimilionàries. Feta seguint el mateix patró que El codi Da Vinci , que ja ha venut més de vuitanta milions d'exemplars des que es va publicar, el 2003, ofereix tot allò que els lectors d'aquesta mena de literatura esperen trobar-hi: un argument embolicadíssim i superficialment sofisticat en què res no és el que sembla i on ningú no es pot fiar de ningú, una dosi considerable de culturalisme servit d'una manera lleugera i gens indigesta, i uns quants temes seriosos i importants tractats d'una manera fàcil i entenedora. Escrit amb una prosa tosca, simple i ràpida, el resultat és entretingut al principi, després molt trampós i, al final, perfectament decebedor i oblidable.
El protagonista d' Inferno torna a ser el professor de simbologia Robert Langdon, el famós heroi brownià, una mescla d'Indiana Jones sense sentit de l'humor ni encant i de James Bond asexuat i amb llicència només per ser pedant. En aquesta ocasió, ens el trobem en un hospital de Florència, on es desperta sense saber com hi ha arribat, ferit de bala, amb una amnèsia parcial, terroritzat per unes insuportables visions apocalíptiques i en possessió d'un enigmàtic objecte que conté els codis d'un geni de la biotecnologia que poden canviar el curs de la humanitat per sempre més. Per si això no fos prou, l'objecte està relacionat amb la Divina Comèdia de Dante i és cobejat -o això sembla- per una poderosa organització secreta. Acompanyant el professor Langdon en la fugida i donant-li un cop de mà en la investigació contra rellotge per salvar el món, hi trobem la doctora Sienna Brooks, una turmentada noia prodigi. Junts recorren els racons més coneguts de les belles ciutats de Florència, Venècia i Istanbul, transiten per passatges i galeries ocults, destapen antics secrets inconfessables, descobreixen el sentit vertader d'unes quantes obres mestres del Renaixement italià, debaten sobre unes qüestions tan candents com la sobrepoblació del planeta i les conseqüències que pot tenir per al futur de l'espècie humana, i es plantegen uns dilemes tan transcendentals com l'ús que s'hauria de fer de l'enginyeria genètica per redissenyar biològicament l'ésser humà. I tot ho fan, a més, en un sol dia. Deunidó.
Referents elementals
Com sol passar sempre amb els thrillers de consum, tot plegat sembla molt més interessant del que realment és. L'ús que fa Brown dels atractius materials històrics, artístics, literaris i religiosos que maneja és molt elemental. Res del que explica sobre el Dant, Botticelli, Vasari, el Renaixement, l'islam i el cristianisme, l'urbanisme florentí, la pesta negra o el caràcter de cruïlla intercultural d'Istanbul no va gaire més enllà del que es troba en els manuals dels cursos de batxillerat. El recurs d'introduir cada dos per tres referències històriques i culturals arriba a resultar fins i tot còmic.
Langdon està en constant perill de mort, però cada cop que arriba a un indret emblemàtic o veu una obra d'art, l'ha d'explicar, valorar i analitzar. En tot cas, el problema més greu de la novel·la és que està muntada com una gran trampa plena d'equívocs efectistes i de casualitats ximpletes. I que la informació no està organitzada segons la lògica interna del relat sinó segons els designis capriciosos d'un narrador omniscient que dosifica la intriga d'una manera primària i barroera, sense noblesa narrativa. A la fi, Inferno només és interessant com un complement adrenalínic de la Lonely Planet .
