L'escepticisme no acostuma a estar ben vist. Un escèptic és algú que viu i deixa viure, sí, però que no creu gaire en res, que s'ho mira tot des de la barrera, no s'implica i encara menys s'apassiona. Un escèptic tot ho posa en dubte i mai es compromet. Per què serveix, llavors, un escèptic?

La resposta la trobem en Bertrand Russell i els seus Ensayos escépticos , recuperats per RBA, un llibre que ha esdevingut un clàssic. Com diu John Gray en la introducció d'aquesta edició, "Russell sempre es va considerar un escèptic. I, tanmateix, compaginava aquesta opinió amb la incommovible convicció que l'ús de la raó podia transformar la vida humana". "Segueixo sent un racionalista impenitent", deia. A diferència dels grecs clàssics escèptics, que creien més en la pau interior que en el canvi social, Russell veu el dubte escèptic com una eina per transformar el món. Tot i afirmar que "hem de ser escèptics fins i tot del nostre escepticisme", no és, doncs, un escèptic pur, com tampoc no ho era Montaigne.

El llibre, format per setze capítols breus sobre els temes més variats -des dels ideals de felicitat a Occident i Orient fins al concepte de llibertat, passant per la relació entre psicologia i política, les supersticions de la ciència o la capacitat dels homes bons de causar el mal-, és una autèntica màquina de fer pensar i és, a més, un precís artefacte literari. No és perquè sí que aquest filòsof i matemàtic gal·lès va rebre el premi Nobel de literatura el 1950.

Al capítol titulat La llibertat en societat , Russell fa consideracions que, en vista dels crims de Boston, tenen una gran actualitat: "Els nord-americans necessiten descansar, però no ho saben. Crec que en això rau en bona mesura l'explicació de les onades de crims que sacsegen els Estats Units". O, en un ordre més general i antropològic: "Curiosament, encara que els homes civilitzats mostrin una organització social molt més complexa que la dels salvatges, posseeixen menys instints socials [...] Entre els salvatges no es planteja el problema de la llibertat individual". I un darrer apunt, aquest per a Beppe Grillo i els seus antipolítics indignats: "No s'ha de buscar un augment de la llibertat basat en la mera disminució de les estructures de govern [...]. L'anarquia porta de bracet la llibertat dels forts i l'esclavitud dels dèbils".

En fi, Russell, un dels grans, que ens parla amb voluntat de fer-se entendre. Per això el seu escepticisme racional va aconseguir fer-se un lloc enmig d'un segle XX dogmàtic i apassionat -"la gent detesta més l'escèptic que el defensor vehement de les opinions contràries a les seves", deia- i per això és tan necessari en un segle XXI antidogmàtic i desencisat.