BarcelonaTot i que el coll de la camisa rosada tregui el cap desordenadament per damunt del càrdigan blau marí, Antonio Muñoz Molina carrega la solemnitat –afable, això sí– de ser un dels autors més prestigiosos i reconeguts de les lletres castellanes d’aquestes tres últimes dècades. Amb 'El invierno en Lisboa', escrita quan tenia 30 anys, va aconseguir l’any 1988 el premi de la Crítica i el Premio Nacional de narrativa. Poc després, l’autor podria respirar econòmicament gràcies a la concessió del premi Planeta per 'El jinete polaco' (1991), distinció que va anar acompanyada uns mesos més tard d’un segon Premio Nacional de narrativa. Més endavant, i entre altres fites, Muñoz Molina aconseguiria el Prix Fémina Étranger gràcies a la traducció francesa de 'Plenilunio' (1998) i el Prix Méditerranée Étranger 2012 per 'La noche de los tiempos', novel·la que fregava el miler de pàgines i que havia estat publicada en castellà tres anys abans. A 'Como la sombra que se va', que arriba un any i mig després de l’assaig 'Todo lo que era sólido' –on analitzava la precarietat del present inspirat per una cita de Marshall Berman–, l’escriptor planteja un retorn a la ficció a mitges. Paral·lelament a la narració dels dies que James Earl Ray, assassí de Martin Luther King, va passar a Lisboa l’abril del 1968, tot just després de cometre el crim, Muñoz Molina també narra el viatge que va fer a la capital portuguesa a principis del 1987, que li va servir per encarrilar la novel·la que el va consagrar, 'El invierno en Lisboa'. Les dues línies avancen interconnectades amb la crònica de l’última estada que l’autor va fer-hi, i que li va servir per donar forma a 'Como la sombra que se va'.

James Earl Ray estava fascinat per Maxwell Maltz. El cirurgià plàstic va escriure el llibre 'Psicocibernètica', on deia que “l’èxit es podia programar, amb freqüència, exactament igual que com es programa el fracàs”. Quan es va començar a programar el fracàs de l’assassí de Luther King?

El fracàs de Ray està programat d’una manera semblant a com ho estaria aquell que ha crescut en una societat ignorant, sense pràcticament cap sortida. Hi ha gent que n’aconsegueix escapar, però és molt difícil. Ell es va trobar mancat d’oportunitats des de molt jove. Es va trobar amb un món difícil i canviant. Just després d’acabar la Segona Guerra Mundial, la fàbrica de sabates on ell treballava va tancar: si no hi havia guerra, per què calia continuar fabricant botes per a l’exèrcit? Ja no en necessitaven.

Com va arribar a James Earl Ray?

Hi ha dos llibres importants, 'Killing the dream', de Gerald Posner –que va sortir en anglès el 1998–, i 'Hellhound on his trail', de Hampton Sides. Aquest últim és del 2010 i em va cridar tant l’atenció que hi vaig dedicar un article a 'El País'. És un gran exemple de reporterisme americà, escrit amb molt de rigor, carregat de substància i amb qualitat literària. Era un relat trepidant.

Aquesta va ser la guspira?

Quan vaig acabar les classes [d’escriptura creativa a la New York University], vaig començar a escriure un relat protagonitzat per James Earl Ray. Me l’imaginava caminant per Lisboa i arribant fins a l’estàtua eqüestre de Praça do Comércio. La literatura no surt de les preocupacions pels drets civils, sinó de la curiositat per un estranger completament perdut, algú que necessita amagar la identitat.

I va començar el relat de Ray?

Si l'hagués escrit el 2010, hauria estat una novel·la curta. Però no m'hi vaig poder posar. Hi vaig tornar a pensar quan vaig tornar a Lisboa el 2012. Va ser llavors que vaig tenir l'impuls de connectar el meu propi relat personal amb el del personatge principal del llibre.

Hi ha vivències de dos moments, de l'escriptor que comença i del que és ara. El 1986 vostè compaginava la feina de funcionari a Granada amb la creació literària i la vida de parella: tenia un fill i n'esperava un altre, però només veia la dona i el nen els caps de setmana. El 2012, en canvi, la seva parella és Elvira Lindo i viu mig any a Nova York i l'altre a Madrid. Recordar-se un mateix és també la construcció d'una ficció?

La transferència de la pròpia vivència té límits. Quan intentes recordar el que feies fa molts anys t'adones que la distància i l'oblit han treballat de valent. Els records han viscut un procés d'edició personal. Si mai has tingut un dietari, prova de rellegir-lo al cap d'un any i veuràs que no en recordes res.

Diria que al llibre ha fet un esforç per explicar amb fidelitat com era i com és vostè.

El pas del temps ens reconfigura. No hi ha invenció, però sí que em miro des del present.

Hi ha, entre molts altres records, una trobada amb Juan Carlos Onetti a Madrid que el va impressionar molt. L'escriptor uruguaià ja estava malalt, i passava els últims anys de la vida estirat al llit, llegint i bevent.

Aquella trobada va ser molt important. El fet de ser rebut per Onetti, un escriptor de pes, era excepcional. Jo tot just començava. No sóc mitòman, però Onetti estava carregat de llegendes, i la seva obra era fonamental, per a mi. La relació entre l'autor que comença i l'autor madur i malalt es troba també a 'El invierno en Lisboa', on parlo d'un jove pianista i del seu mestre, que passa els últims dies a l'hospital.

En el cas de la descripció de la trobada amb Onetti, els seus records són molt precisos.

Ho semblen, oi? No és ben bé així: a la novel·la deia que el llit d'Onetti no tenia capçal, i m'equivocava, perquè més endavant vaig veure una exposició a Casa Amèrica on vaig poder comprovar que el meu record no era exacte.

Un dels encerts de 'Como la sombra que se va' és precisament aquesta incertesa entre el que s'ha viscut i el que s'ha imaginat. També en el cas de James Earl Ray hi ha dubtes. Passa una nit amb una prostituta, Maria I.S. Quatre dècades després, ella ha canviat tant –és pràcticament cega, viu envoltada d'animals a la perifèria de Lisboa– que sembla impossible que seduís Ray al Texas Bar.

Gràcies a l'entrevista que el periodista Vladimiro Nunes va fer a Maria I.S. vaig poder conèixer una altra versió de la dona que Ray havia conegut al Texas Bar. Els canvis que es donen amb el pas del temps són una constant del llibre. Dono molt de valor a les coses que van passar de debò: la vida concreta de la gent és molt més rica que qualsevol estereotip que ens en puguem haver format. En la novel·la, la Maria existeix perquè va passar una nit amb Ray, però ella és molt més que aquell petit fragment de vida: és al cap dels anys que, gràcies a la descripció de Nunes, sabem del present quotidià d'ella. Hi ha els problemes de visió, les tortugues i els ocells que l'acompanyen, i molts més detalls. En moments com aquests la literatura es converteix en testimoni de la fascinació vital.

Un dels paral·lelismes entre James Earl Ray i Martin Luther King és que tots dos s'havien trobat amb amants als hotels. En el cas de Luther King, va estar amb una dona la mateixa nit que seria assassinat.

Aquest detall no s'explicava a l'assaig de Gerald Posner, sinó en el de Hampton Sides. Va ser gràcies a això que vaig anar a parar a l'autobiografia publicada el 1989 de Ralph Abernathy [un dels líders del Moviment Afroamericà pels Drets Civils, com ho havia estat Luther King]. En el relat per part d'Abernathy de l'última nit de Luther King s'hi endevina un tret molt humà: el ressentiment. Ell explica que va estar amb una dona que es deia Georgia Davis i que abans s'havia vist amb una altra dona amb qui s'havia barallat. Això últim va ser desmentit. Així i tot, el 1995, Davis –senadora de Kentucky– va explicar la seva història d'amor clandestí amb Luther King.

Un dels punts fràgils de Luther King eren les dones. El de James Earl Ray va ser l'obsessió. Vostè també es posa contra les cordes, al llibre. Diria que l'escriptor és especialment fràgil?

La fragilitat és humana. No crec que hi hagi res d'específic en un escriptor, a banda de la dedicació a l'ofici. L'escriptor es dedica a donar forma concreta –potser professional– a alguna cosa que es troba en la consciència de qualsevol ésser humà: aquesta cosa són les històries. Un dia, a Nova York, vaig voler posar a prova els meus alumnes. Vaig deixar una sabata i una ampolla de vi buida al damunt de la taula, i vaig fer tota la classe sense donar-hi cap importància. Al final vaig preguntar als alumnes per què hi havia aquells dos objectes al damunt de la taula. Els vaig dir que jo no en sabia res. I cadascun va construir una versió del que podria haver passat amb la sabata i l'ampolla de vi. Cadascú, per tant, explicava la seva història.

La capacitat innata de crear històries fa que la literatura no pugui entrar mai en crisi?

No hi ha cap societat que no tingui històries de ficció, música i representacions visuals. La importància del relat ja hi és a les imatges de la cova de Chauvet. I 'L'home lleó', que es va trobar a Alemanya [té 40.000 anys d'antiguitat], és la primera representació d'un ésser imaginari. A la mateixa cova ja s'hi van localitzar instruments musicals fets a partir d'ossos de voltor. La capacitat de fer art està profundament arrelada en l'ésser humà.

També James Earl Ray tenia aquesta capacitat. A la presó no parava d'escriure.

Vaig poder llegir pràcticament tot el que va escriure, perquè està conservat a la Universitat de Boston. En forma de cartes va vehicular relats que semblen copiats de les novel·les negres que tant li agradava llegir. Quan parla d'aquell tal Raoul que li fa l'encàrrec –i que ha abonat la teoria conspiratòria– no deixa d'estar construint una ficció.

De la trobada amb Onetti recorda que tots dos compartien l'afició per les novel·les policíaques i els contes fantàstics perquè “tenen en comú una disciplina de la forma semblant a la de la poesia”. 'Como la sombra que se va' conserva punts de la novel·la negra: hi ha un assassinat i una recerca.

L'estructura de la novel·la policíaca és la mateixa que el procés de l'aprenentatge. Per això és tan poderosa. Quan en Ray ha comès el crim, els arxius de l'FBI comencen a construir el personatge. Llegir-los és com endinsar-se en una novel·la negra. Primer només tenen que és un home de 40 anys que condueix un cotxe. Més endavant comencen a especular sobre el lloc on pot ser, i aprofundeixen en els trets físics i psicològics d'ell. Hi ha tantes coses que no es podran saber mai...

La feina del novel·lista és mirar d'anar més enllà de les dades concretes?

Es podria pensar que hem d'omplir, si podem, els espais en blanc. Però fins a quin punt? Jo no n'he omplert gairebé cap: els fets podrien haver estat tal com els explico. Ara bé, el gran enigma és el procés mental que va portar James Earl Ray a assassinar Martin Luther King. No el sabrem mai, se'l va emportar a la tomba. D'aquí a uns anys, el seu relat serà com una d'aquelles escultures antigues que es troben perdudes en algun lloc remot.