Edna St. Vincent Millay, nascuda a Rockland, Maine, el 1892, és una de les grans poetes desconegudes del modernisme americà, tant en català com en castellà. I si el seu desconeixement en català queda superat ara per la magnífica selecció i traducció que ens ofereix Marcel Riera -a punt de convertir-se ja en un dels principals ambaixadors de la poesia anglosaxona en català-, en el cas del castellà esperem veure també aviat una antologia de Millay preparada per la traductora Ana Mata, de qui vaig tenir l’honor de ser professor.

Millay va conèixer un èxit immediat amb la publicació del poema Renascence, que aparegué a l’influent antologia The lyrical years el 1912, i que va suposar un cant del cigne d’un tipus de poesia una mica sensiblera que acabaria enterrada per l’aparició, aquell mateix any, de Poetry: A magazine of verse, de Harriet Monroe, on traurien el cap Vachel Lindsay, Carl Sandburg, Ezra Pound i T.S. Eliot, i que suposà la vertadera revolució de la poesia americana. El 1917 es traslladà a Nova York, on portà una vida que qualificà de “molt molt pobra i molt molt divertida”. I el 1920, quan encara no havia fet els trenta, va publicar A few figs from thistles, que va causar certa polèmica perquè explorava obertament la sexualitat i el feminisme. Millay va ser obertament bisexual, amb poca discreció i sempre vivint intensament, la qual cosa li va valdre el mal nom de “la Byron femenina dels anys 20”. La seva biògrafa, Nancy Milford, la qualificà d’“herald de la nova dona”. El 1923 es casà amb Eugen Jan Boissevain, un home robust que s’autoproclamava feminista i que va mantenir la carrera de Millay, encarregant-se de les tasques domèstiques. Durant els seus 26 anys de matrimoni, tots dos van tenir nombrosos amants. Entre llibres de poemes i obres de teatre, compta amb una obra abundant. El seu llibre més aclamat en vida va ser Fatal interview, del 1932, 52 sonets d’exuberant romanticisme on parla d’antics amors, sota la influència d’Elizabeth Browning i Christina Rossetti, i també dels sonets de Shakespeare, com els que comencen: “Quan siguem vells i aquestes venes plenes d’alegria / siguin canals glaçats d’un corrent silenciós” o “L’amor no ho és tot: no és menjar ni beguda / ni és son, ni un sostre contra la tamborinada”. Però no només utilitzà formes clàssiques: un dels seus exemples més reeixits en vers lliure és el poema Primavera, del qual Pere Ballart, al seu llibre El riure de la màscara (Quaderns Crema, 2007), fa una brillant anàlisi al comparar-lo amb el que va escriure Ferrater amb el mateix títol. Són dos poemes que defineixen perfectament els dos poetes: mentre que el de Ferrater manté el seu to habitual entre críptic i simbòlic, el de Millay retrata amb nitidesa el seu to conversacional, amb el qual moltes vegades apel·la al mateix objecte del poema: “¿Amb quin propòsit, abril, tornes cada vegada? / No n’hi ha prou amb la bellesa. / Ja no pots calmar-me amb la vermellor / de les fulletes que s’obren, enganxoses”. Per acabar amb una violenta imprecació contra la primavera que acaba englobant la vida sencera: “No és només que sota terra els cucs es mengin/ els cervells dels homes. / La vida en si / no és res, / una copa buida, un tram d’escala sense catifa. / No n’hi ha prou que cada any, sota aquest turó / l’abril / arribi com un idiota, barbotejant i escampant flors”, en una clara al·lusió al Macbeth de Shakespeare.

Original, la poesia de Millay sap trobar angles inesperats en poemes com Barbablava i crear una inesperada oda a l’amistat a Nosaltres parlem d’impostos i et dic amic. Per al meu gust, un dels millors llibres que ens ha portat aquest any.