HE LLEGIT NO SÉ ON

La mort pressentida

Leonard Choen / FABRICE COFFRINI/AFP Zoom

Aquell temps en què els nostres cossos cauen a trossos

Un dia seré mort / i encara serà tarda / en la pau dels camins, / en els sembrats verdíssims, / en els ocells i en l’aire / quietament amic, / i en el pas d’aquells homes / que desconec i estimo. Miquel Martí i Pol va publicar aquests versos el 1954. Havia de viure mig segle més: va morir l’11 de novembre del 2003.

Divendres. Fa tretze anys de la mort de Martí i Pol i ens despertem amb la notícia de la mort de Leonard Cohen. El cantautor canadenc ja pressentia que tenia el final a prop. “Hem arribat a aquell temps en què som tan vells que els nostres cossos cauen a trossos, crec que et seguiré molt aviat -va escriure Cohen en saber que Marianne Ihlen, la dona noruega amb qui havia compartit set anys de vida, estava ingressada amb el pitjor pronòstic-. Només vull desitjar-te un bon viatge. Adéu, vella amiga. Tot l’amor. Ens veurem pel camí”. Ella, la Marianne de la cançó So long, Marianne, va morir el passat 28 de juliol als 81 anys. Ell ha emprès el mateix trajecte aquest novembre als 82.

Dimarts vaig anar al funeral d’una dona de 92 anys, mare d’una amiga. La vam acomiadar en pau, perquè és una sort immensa haver viscut tant. Al recordatori de la Montserrat, com al de tants catalans que se’n van, paraules en vers de Martí i Pol: Parlem de tu, però no pas amb pena. / Senzillament parlem de tu, de com / ens vas deixar, de les teves / coses parlem, i també dels teus gustos, / del que estimaves i el que no estimaves, / del que feies i deies i senties; / de tu parlem, però no pas amb pena.

Dimecres, un senyor que a finals de novembre en farà 86 em va dir: “Arriba un moment en què tots portem l’esquela escrita a l’esquena”. Però n’hi ha que se’n van quan l’esquela no és ni un esbós. Com Montserrat Roig: dijous va fer 25 anys que és morta. En tenia només 45.

Mira aquí, sóc al cel, tinc cicatrius que no es veuen

Hi ha obres amb regust d’epitafi. És el cas de Blackstar, l’últim disc de David Bowie, que té un to agònic i està ple de referències a una mort que el cantant sabia imminent. El càncer avisa, això sí que ho té. En el vídeo de la cançó Lazarus, Bowie apareix amb els ulls embenats, en un llit d’hospital. “Mira aquí, sóc al cel -canta-. Tinc cicatrius que no es poden veure”.

També l’últim disc de Cohen, publicat no fa ni un mes, sembla una carta de comiat. La crònica d’un adéu pressentit. “Estic a punt, senyor”, diu i repeteix el cantautor a la peça que dóna títol a l’àlbum, You want it darker. I en una entrevista impagable a The New Yorker feta per David Remnick amb motiu d’aquest darrer disc, Cohen declarava: “Estic preparat per morir. Espero que no sigui gaire incòmode. Això és tot per a mi”.

Covant l’ou de la mort arran de pit, sota l’aixella

L’1 d’agost del 1996, la poeta Maria-Mercè Marçal encetava una entrada de dietari amb una frase terrible: “Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret”. I seguia: “Fa tres o quatre mesos -potser cinc, ja, amb el terror de les primeres proves que, aparentment, em van tranquil·litzar- vaig començar un poema. Només un vers: «Covo l’ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l’aixella». Ara tinc tendència a canviar-lo una mica: «La Vida cova l’ou minúscul de la mort/ ran del meu pit, la meva aixella». Però no sé continuar en vers. M’imagino que d’aquest ou minúscul n’ha de sorgir un ocell d’ales immenses -de llum i d’ombra- que ho colgarà tot”.

Com la Roig, la Marçal va morir als 45 anys. A les dues se’ls va obrir massa aviat l’ou d’una mort que tu i jo covem pel sol fet d’estar vius.