“Creus que amb la paraula ho tens tot, que ja has entrat a la cambra, que tot ho veus, que tot ho pots, que ho domines tot... I amb la paraula l’únic que tens és que saps on es guarda la clau per poder obrir la porta. I encara potser és una clau equivocada. O no és aquella porta. O la porta no dóna enlloc. O... O només dóna a una altra porta, que potser dóna a una altra i a una altra... O la clau és d’una porta que no té pany. Això: amb la paraula tens la clau d’una porta que no té pany. I, a més, és la clau equivocada. I la porta no dóna enlloc”. Aquesta és una de les reflexions que el lector trobarà al monòleg que l’actor protagonista declama -sense públic al davant- mentre es prepara per sortir a fer de rei Duncan a Birnam (LaBreu Edicions). L’últim llibre de Víctor Sunyol ha fet forat: no trigarà gaire a esgotar la segona edició i, si tot va bé, l’actor Lluís Soler tornarà a representar-lo, tal com va fer a l’últim Festival Shakespeare, aquesta tardor. Birnam, que fa referència al bosc que ha d’acabar amb els èxits de l’ambiciós Macbeth, és una de les millors maneres d’accedir al món creatiu de Sunyol: a punt de fer 60 anys, continua dubtant en vers i en prosa.

Des que vas tenir la primera idea per al llibre fins que l’has publicat han passat gairebé deu anys. Recordes com va començar Birnam?

Les primeres notes que vaig prendre van ser després de veure la representació d’Al vostre gust de Xicu Masó al Festival Shakespeare, el 2005. “No m’importen els mots. No em deuen res”: això em va posar en marxa. El motor de Birnam havia de ser escriure sobre la mort i la paraula en Shakespeare. La mort se’n va anar i es va quedar la paraula.

I vas començar el monòleg.

Des que l’he publicat, l’han batejat com a novel·la, assaig, prosa poètica, monòleg teatral... Estic content amb el que me’n diuen a les presentacions. N’he fet moltes: LaBreu em fa pencar molt [riu]. En poesia no passa tant, i m’emprenya perquè és per una qüestió de gènere, que els lectors no s’hi acosten tant.

Un dels primers lectors va ser l’actor Lluís Soler.

Ens coneixem de fa anys, però el llibre li va agradar tant que va dir que el volia representar. En va preparar una versió d’una hora, i es va poder veure a l’últim Festival Shakespeare. Si tot va bé, aquesta tardor es podria tirar endavant com a producció teatral. Un dels comentaris que en Lluís em va fer va ser que se sentia identificat amb el personatge.

Per què?

Molts dels dubtes de l’actor que ha de fer de Duncan són llocs comuns i paranoies de la professió. Hi ha idees recurrents com la del mirall, la repassada del text, el somni fatal, el dubte de si sabràs el paper o te n’oblidaràs en plena obra.

Birnam és el compte enrere fins que l’actor ha de sortir davant el públic. Va invocant fragments de diverses obres de Shakespeare, com el “ser o no ser”.

“Ser o no ser” és la pregunta fonamental. El personatge arriba a la conclusió -una mica com jo- que “ser o no ser” no és cap pregunta: l’existència es basa en el “ser o no ser” alhora. La o de “ser o no ser” no és exclusiva, sinó inclusiva.

Llegint el teu Shakespeare ens enfrontem amb la visió que cadascú té de la seva obra.

Tots el coneixem, també els que no l’han llegit. Hi ha un fragment en què escric: “La humanitat s’ha format en la mesura de Shakespeare”.

I en un altre escrius que estem formats per cadascun dels personatges, que tots tenim una mica del rei Lear, de Hamlet, de Macbeth, d’Ofèlia...

Som memòria i, per tant, ficció. També som llenguatge. El llenguatge no ens ho permet dir tot. La memòria tampoc no és infal·lible. Tot és un invent i és evanescent: encara que ho sapiguem anem fent, perquè si no cauríem en un abisme.

O en una gran tranquil·litat. “La calma de no ser res”, Ricard II.

Potser l’estat ideal és el de la medusa, el no ser res. Anar surant i deixar que l’aigua et passi per dins. Aquesta idea sortia a l’ Stabat, i al final ha quedat fora d’aquest llibre.

A Birnam hi ha molt de Shakespeare, però també força Beckett.

Samuel Beckett ha sigut i és molt important per a mi. Vaig començar a llegir Beckett una mica més tard del compte, però hi tinc un discurs molt afí. Això no vol dir que m’hi compari, eh? Beckett no pot ser el meu germà, més aviat seria el pare.

I Peter Handke?

També em va obrir els ulls. El primer Handke, vull dir. El dels contes de Benvinguda al consell d’administració i el teatral. Em vaig empassar moltes vegades La cavalcada sobre el llac de Constança. Ara en llegeixo La gran caiguda, que com Birnam també té com a personatge principal un actor.Vaig arribar de Vic a Barcelona a principis de la dècada dels 70. Quan vaig veure les primeres pel·lícules de Werner Herzog ( Fata Morgana és una meravella) i Llampec sobre l’aigua, de Wim Wenders, vaig preguntar-me: què expliquen? I la resposta no la sabia. Em va semblar que havia de fer el mateix, però amb paraules.