ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim 08/10/2016

El futur o el final de la humanitat?

i
Ignasi Aragay
3 min
El futur o el final  de la humanitat?

Després de fer una sintètica i apassionant història de la humanitat amb el bestseller erudit Sàpiens, Yuval Noah Harari hi torna amb Homo Deus (Edicions 62, traducció d’Esther Roig), un assaig igualment suggerent, intel·ligentíssim, però contra el que pugui semblar, més literari que científic. Harari és, sens dubte, allò que en diríem un savi: algú que no només està dotat d’una gran erudició que en el seu cas és alhora humanística i científica, sinó que la sap posar al servei d’un pensament, d’una visió del món, de l’ésser humà i de la vida a la Terra. I com tot pensador ambiciós, pretén superar els paradigmes ideològics que l’han precedit i crear un nou relat.

A Homo Deus, Harari defensa que estem a l’etapa final de l’humanisme que va encetar el Renaixement, i que la conseqüència lògica d’haver posat l’home al centre de tot és que aquest ja pot aspirar a esdevenir un déu a la manera de l’antiga Grècia, és a dir, un superhome. L’espècie humana per fi està realment en disposició de vèncer la fam i la guerra, de trobar la felicitat i de superar la mort. Deunidó.

Dit així, sembla una broma, oi? Doncs no ho és: els avenços en enginyeria genètica, nanotecnologia i interfícies cervell-ordinador ens porten cap a aquest nou món de perfecció infinita, individual i col·lectiva. Només que aquesta victòria total pot comportar la mateixa desaparició de l’ésser humà tal com l’hem conegut. Per què? Doncs perquè la intel·ligència artificial (IA) està superant la humana. “Els algoritmes seran tan bons prenent decisions en comptes de nosaltres que seria una bogeria no seguir el seu consell”, de manera que l’individu no serà esclafat pel Gran Germà, sinó que “es desintegrarà des de dins”.

En termes ideològics, la conseqüència d’aquest procés és que de les religions humanistes dels segles XIX i XX (liberalisme, socialisme) estem passant aquest segle XXI a les religions tecnològiques (tecnohumanisme -éssers humans amb superpoders- i dadisme -religió de les dades-). I potser no ens adonem que, en aquest trànsit, la intel·ligència s’està escindint de la consciència. Adéu al lliure albir. ¿Serem uns humans tan millorats, tan monitoritzats, que haurem perdut la capacitat de decidir, de somniar i d’imaginar? “Durant milions d’anys hem estat ximpanzés millorats. En el futur, potser serem formigues massa grosses”.

Al principi he afirmat que la tesi de Harari és més literària que científica. Diria que s’ha deixat portar per la seva immensa capacitat de crear un relat, i per la voluntat de fer-lo atractiu, dramàtic. ¿I quin millor dramatisme, parlant del futur de la humanitat, que fer desaparèixer l’home? El seu llibre, més que una predicció, és un efectista toc d’alerta que acaba amb tres preguntes inquietants: 1. Els organismes només són algoritmes i la vida només és un processament de dades? 2. Què té més valor: la intel·ligència o la consciència? 3. Què passarà amb la societat, la política i la vida quotidiana quan algoritmes no conscients, però molt intel·ligents, ens coneguin millor del que ens coneixem nosaltres?

Harari ens torna a il·lustrar i a sorprendre. Esperem que els seus auguris quedin en ficció i que ressenyes com aquesta les pugui seguir escrivint un humà com ara IA (Ignasi Aragay) i no un nou ésser IA (intel·ligència artificial).

stats