L’aparició d’una nova versió castellana de Los hermanos Karamázov, realitzada per Fernando Otero, Marta Sánchez-Nieves i Marta Rebón i publicada per Alba Editorial, és una bona excusa per rellegir la que es considera l’obra més rica i perfecta de Fiódor Mikhàilovitx Dostoievski. La va escriure entre el 1879 i el 1880, durant la millor època de la seva vida: gràcies a la devoció i l’eficiència de la seva segona dona, Anna Snítkina, que era una excel·lent taquígrafa i sabia gestionar l’economia familiar, Dostoievski va aconseguir sortir de la misèria i liquidar els deutes que havia contret jugant a la ruleta. Així i tot, havia de treballar sempre de pressa per complir els terminis imposats pels editors, ja que es guanyava la vida publicant novel·les per entregues: Els germans Karamàzov també anaven sortint, capítol rere capítol, a la prestigiosa revista Russki Vestnik.

Tot és significatiu en aquesta novel·la, fins i tot els noms. Karamàzov ve de kara que vol dir negre en tàrtar (una llengua amb què Dostoievski s’havia familiaritzat al presidi siberià) i fa joc amb les al·lusions constants dels germans a la foscor fatídica de les seves ànimes; Smerdiakov, el cognom del fill bastard de Fiódor Karamàzov -un personatge esgarrifós per la seva baixesa moral i la seva llengua viperina-, ve del verb rus smerdet, fer pudor; finalment, el que segons l’autor és el protagonista de l’obra porta el nom d’Alioixa (diminutiu d’Alexei), que a Rússia s’associa amb un sant ortodox que es feia dir Alexei, Home de Déu. Alioixa Karamàzov és un altre home de Déu, no només perquè hi té una fe profunda, sinó també perquè sembla l’encarnació de les virtuts cristianes: és modest, bondadós i abnegat fins a l’extrem. Fins i tot quan la Lisa, la seva promesa paralítica, en un rampell de rebel·lia, l’insulta i li exigeix que porti una carta seva a un altre pretendent (que resulta que és -quina casualitat!- Ivan Karamàzov), l’Alioixa ho accepta mansament i se’n va amb la carta a la mà. Vet aquí un fragment de la nova traducció: “Liza, nada más marcharse Aliosha, quitó enseguida el pestillo, entreabrió la puerta, metió un dedo en la rendija y, cerrando de un portazo, se lo aplastó con todas sus fuerzas. Unos diez segundos después [...] se quedó mirando fijamente el dedito ennegrecido y la sangre que le brotaba de debajo de la uña. Los labios le temblaban y rápidamente, muy rápidamente se dijo en un susurro: «¡Mala, mala, mala, mala!»”

Assassinar el tsar

Lisa es fa mal a si mateixa per compensar el mal que li ha fet a Alioixa, però ell sembla immune a tota violència i incapaç d’ofendre ningú. Per això és tan sorprenent el testimoni d’Alexei Suvorin, editor de Txékhov i amic de molts escriptors, que el febrer del 1880 apunta al seu diari que s’havia trobat amb Dostoievski i aquest li havia revelat l’argument de la segona part de la novel·la: Alioixa se n’aniria a un convent, i després, “com a conseqüència d’una llarga recerca de la veritat”, es faria revolucionari, cometria un crim polític i seria executat. Uns mesos més tard, un article al Novorossiiski Telegraf precisava que el futur delicte d’Alioixa, segons els rumors que s’havien difós en els cercles literaris de Sant Petersburg, seria l’assassinat del tsar...

Dostoievski no va escriure mai la continuació d’ Els germans Karamàzov i va morir el gener del 1881, un mes i mig abans de l’assassinat d’Alexandre II: però vés a saber si, entre els autors del crim, els joves idealistes de l’associacióNaródnaia Vólia (La Voluntat del Poble), hi havia algú que s’assemblava vagament a Alioixa.