JORDI LLAVINA

Un bell morir tota la vida honora

'El carreter' de Selma Lagerlöf publicada per Adesiara. Traducció de Carolina Moreno Tena 144 pàg. / 15 €

VICTOR SJÖSTRÖM VA ADAPTAR LA NOVEL·LA AL CINEMA L’ANY 1921. / AB SVENSK FILMINDUSTRI Zoom

Aquesta era, entre totes les seves novel·les, la predilecta de Selma Lagerlöf, la primera escriptora que va rebre el premi Nobel, el 1909, i també la primera que va ingressar a l’Acadèmia Sueca. Va néixer el 1858, el mateix any que Joaquim Ruyra. I va morir el 1940, només un any després que el pare de Jacobé. Davant un text tan colpidor com El carreter, suggestiu i enigmàtic alhora, m’he preguntat com és que fins ara no n’havia sabut res.

Tota la història passa en un dia i mig: un 31 de desembre i unes quantes hores més de l’endemà. David Holm, el protagonista, una calamitat d’home, sempre ha donat molt mal viure a la seva dona i als seus dos fills. Borratxo impenitent, torturador sense esmena... La nit de Cap d’Any en què comença la història, s’està amb dos amigots que tenen, com ell, mala bevenda, i els explica, per enèsima vegada, la història del carro de la mort: el malaurat que la dinyi tal dia com avui s’haurà d’encarregar de conduir aquest carro sinistre -atrotinat que no ho pot estar més, estirat per un vell cavall arrossinat- durant tot l’any següent, i hi haurà d’anar carregant aquells que la vida ha abandonat. Una llegenda popular que l’autora sueca adopta com a punt de partida de l’obra i que converteix en un mite sobre la redempció.

Ser víctima d’una llegenda

Qualsevol lector familiaritzat amb els relats bíblics trobarà en El carreter ressons del Llibre. La història de Llàtzer el ressuscitat, per exemple. Holm encara no havia acabat de relatar la tètrica llegenda que els dos companys de mam se li tiren a sobre i, després d’un ball de cops de puny, el deixen estassat a terra, mig mort. Fa un fred que pela, i ell, el detestable, s’anirà consumint sense que ningú li faci cas. Fins que arriba el carreter de la mort, el contracte del qual expira aquella mateixa nit. Holm, doncs, ha sigut víctima de la llegenda que tant ha contribuït a esbombar! A partir d’aquí, comença una delicada novel·la de fantasmes: “El carreter allarga la mà, i David Holm veu que una gota d’aigua, menuda i clara, regalima i cau de les branques dels arbres que pengen sobre el seu cap, però la gota no s’atura, sinó que li travessa la mà i es desfà a terra”. I el protagonisme es reparteix: la pietosa Edit, enamorada del protagonista; en Georges, el carreter que haurà de rellevar; algunes ànimes salvacionistes, la dona i els dos fills... Ell, però, mort del tot, ¿tindrà una última oportunitat per redimir-se d’una vida d’amargura i crueltat? ¿Podrà tornar a l’avorrible presó del cos, intentar una última acció -definitiva i ennoblidora- per reunir-se amb la dona i corregir el rumb del destí? L’obsedeix la pregària de l’any nou del carreter: “Déu, fes que la meva ànima arribi a la maduresa abans no sigui segada!”

Esplèndid relat al·legòric, Lagerlöf hi aborda la qüestió del penediment i la redempció. Hi ha moments que la història fa marrada, i llavors sembla que s’enredi amb algun personatge secundari que potser no fora imprescindible. En el darrer terç, però, avança ja sense vacil·lacions, amb un ritme creixent i una atmosfera agònica, com la de les pàgines de La tempesta de neu, de Lev Tolstoi. La divisa inspiradora de la història podria haver sigut el cèlebre vers de Petrarca manllevat a Ciceró: “ Ch’un bel morir tutta la vita onora ”. Falta veure si l’ànima de David Holm ha aconseguit la maduresa. Si ha sigut bell el morir, i finalment honorable la seva vida. I si queda un bri de pietat dickensiana a casa seva.

Més continguts de llegim