L’any 1909 Maragall va escriure a Bertrana una carta elogiosa en què l’animava a seguir escrivint i en què deia: “Es declama molt contra el rusticisme i jo crec que encara s’ha de començar, perquè en realitat no sabem el que és”. Tota l’obra de Bertrana podria ser un intent de respondre aquesta pregunta, un enorme assaig sobre què és el ruralisme (o rusticisme). Potser una de les millors respostes la dona Bertrana en aquesta frase: “La terra no es deixa trepitjar impunement”. No és gens freqüent trobar en la seva obra frases tan severes i contundents. De fet, hi veurem sempre un esforç per fugir de la transcendència. Ell mateix escrivia, al pròleg d’un dels seus reculls, una petició: “Oh lector! Jo no et voldria pas massa intel·lectual; jo no et voldria pas massa profund; jo desitjo que tinguis l’enteniment fresc i el cor senzill”. En aquestes instruccions hi podem veure la virtut i alhora el defecte de la seva literatura. Bertrana era un observador agudíssim, sabia transformar el paisatge en paraules i tenia un domini admirable de la llengua; però el seu posat d’artista rousseaunià devot de la natura el fa un escriptor massa càndid i afectat.

Però cal ser justos, perquè Bertrana no ho ha tingut fàcil amb la posteritat i és un escriptor difícil de situar al cànon de la literatura catalana. Com explica Xavier Pla al pròleg de l’obra que ens ocupa, Bertrana està situat entre dos titans del tombant de segle com són Víctor Català i Joaquim Ruyra. També es troba entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme. El crític Maurici Serrahima el definia com “un autor de transició, situat en una mena de pont entre els temps nous i la novel·la del segle XIX”. Potser per això la seva és una posició problemàtica; per això és poc llegit i (fins ara) editorialment poc cuidat. La posició de Bertrana també va ser complicada en vida: en un panorama literari en què el Noucentisme afirmava poderós i excloent el seu programa, Bertrana va haver de reivindicar la figura d’artista pur, gairebé místic. Contra l’elitisme noucentista, es definia a ell mateix amb “senzillesa camperola”, com un “pobre artista bosquetà, amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes”. Bertrana es va sentir sempre un incomprès; tot i que, com recorda Xavier Pla, col·laborava als principals diaris i revistes de l’època, editava a les editorials més importants del país i guanyava els premis més prestigiosos.

Una notícia editorial important

Una notícia editorial important Que Bertrana va ser un autor prolífic ho constata aquest recull, que aplega tots els seus contes: més de cent relats, que sumen gairebé mil pàgines, publicats entre el 1899 i el 1937. Com és obvi en una obra d’aquesta magnitud, no tots els contes són igual de bons. Podríem dir que moltíssimes pàgines són d’una qualitat molt modesta. Però la seva publicació és una notícia important no només a nivell literari: era incomprensible que no tinguéssim disponible l’obra d’un autor que ocupa un lloc rellevant en la nostra literatura. A més, trobar tots els relats en un volum permet veure l’evolució de la veu narrativa: una veu que comença reiterativa i afectada i va corregint-se, tot i que manté unes divagacions que Bertrana no va saber controlar. El que es manté constant és la importància de la natura, protagonista indiscutible dels contes. El tema de Bertrana no és cap altre que el paisatge i els éssers que l’habiten. Per això Josep Pla pot dir que “li tiraven en cara la cosa bosquetana, l’escopeta i el sarró, les masies de secà, les lloques, les oques i els ànecs”. Però el seu ruralisme no és decoratiu, com ja adverteix dient “la terra no es deixa trepitjar impunement”. Hi ha en Bertrana una consciència fatalista que fa molt bons alguns dels contes, quan se centra a explicar la desesperança de les vides d’uns personatges que lluiten inútilment per escapar d’un destí tràgic. Pla ho va dir molt bé: “Bertrana veu el joc elemental de les coses, els sentiments primaris, el grotesc, el punt d’inacabat i trist de les fetes de la vida -el fracàs”.

Bertrana es feia el despreocupat, però rere aquest posat hi ha un narrador intel·ligent, un escriptor que va viure artísticament en la natura però que era molt conscient de les conseqüències de trepitjar la terra. Cal celebrar que aquest 2017 -Any Bertrana- oferirà la possibilitat d’aprofundir en una figura molt complicada de situar, en un escriptor feréstec que s’agradava molt fent proclames com aquesta amb actitud de pagès incivil: “Si alguna volta us manca una alenada salvatge que us redimeixi de la vostra civilitat, crideu-me”.