MARINA PORRAS

Escriure una ciutat

Crítica de 'La noria / Gira Barcelona', de Luis Romero i autors diversos. Comanegra. 518 pàg. / 28 €

Escriure una ciutat / GETTY Zoom

Luis Romero (1916-2009) va guanyar el premi Nadal amb La noria l’any 1951. Descatalogat de feia dècades, l’editorial Comanegra ha apostat per tornar a editar una obra clau per a la literatura barcelonina. La ciutat és la protagonista d’aquesta novel·la, que relata 24 hores a la Barcelona del 1951. L’estructura és simpàtica: són capítols curts que entrellacen les hores del dia amb les històries de 37 barcelonins -cada capítol el protagonitza un personatge que dóna pas al següent-. Més enllà d’aquesta gràcia formal, l’obra té un interès més històric que literari. Aquesta és una novel·leta costumista, del realisme social que s’estilava a l’època i que permetia la dictadura; una crònica dels barris de la ciutat que retrata des dels proletaris més pobres fins a la gente bien de la Bonanova. Romero fa una estampa del que significa viure en una Barcelona enfonsada en la postguerra.

Les històries són molt irregulars (algunes ben rodonetes, d’altres més pesades), literàriament simples, sense riscos (monòlegs interiors, descripcions pintoresques, diàlegs graciosos) i pensades per al gran públic. No és gens estrany que, com explica Marina Espasa al pròleg, aquest llibre no faltés a les biblioteques de les famílies mitjanament cultes dels anys 60 i 70. Més que recordar una època, la novel·la ens fa especular què hauria passat amb la literatura barcelonina si no hagués patit una guerra i no s’haguessin frustrat carreres com la de l’escriptor Carles Soldevila, que tenia al cap una idea molt concreta d’una Barcelona moderna i europea, i sabia escriure-la. Per això al costat de l’atrevida i delirant crítica social de Soldevila o Sagarra, la de Romero ens apareix com una literatura molt més limitada. Malgrat tot, trobem a la novel·la moments força inspirats i, sobretot, històries que saben despertar tendresa.

Tendresa és precisament el que no invoquen els relats de Gira Barcelona, un volum que Comanegra ha editat conjuntament amb La noria i que vol actualitzar-ne el relat. En aquest cas són dotze escriptors contemporanis que retraten, a través de dotze històries, un dia a la Barcelona del 2016. Com passa a la novel·la de Romero, també en aquest volum els contes són molt irregulars. Si els lectors esperen un retrat amable i complaent, celebrant la ciutat, aquest no és el seu llibre. A gairebé tots els contes hi trobem vagabunds, joves precaris, immigrants que malviuen, delinqüents, drogoaddictes... un catàleg de misèries que gairebé fan pensar que es vivia millor a la Barcelona de la postguerra que a l’inici del segle XXI. Si un turista llegís aquest recull i després vingués a visitar Barcelona es quedaria sorprès de trobar-se una gran capital europea i no una ciutat en vies de desenvolupament.

Així que, si bé com a retrat fidedigne aquest volum no acompleix el propòsit d’explicar Barcelona, el que sí que confirma és que la ciutat té bons narradors: Pons Alorda fa un artefacte atrevit i ben resolt, Nopca signa un d’aquells contes de final brutal amb el qual no saps si posar-te a riure o a plorar desconsoladament, Solsona fa un joc metaliterari molt ben trobat amb Romero... I en aquest volum hi destaca un virtuós Jordi Puntí, que ha plasmat al conte (i és una constant en la seva literatura) una paradoxa important: una ciutat només és un dibuix de carrers però cada mapa només pot explicar les seves històries particulars. Gira Barcelona explica precisament això: la dificultat d’escriure sobre una ciutat sense prostituir-la com a escenari, la dificultat de saber incorporar la ciutat a la pròpia literatura. Avui encara busquem sense èxit la gran novel·la sobre Barcelona. Però mentre hi hagi bona literatura sortida d’aquest fragment del mapa, no caldria buscar res més.