MARINA PORRAS

Caça de bruixes

La crítica de 'La bruixa Lois' d'Elisabeth Gaskell. L'obra descriu la vida opressiva i extrema dels primers colons, que van marxar d'Anglaterra buscant un lloc per viure amb normalitat el seu puritanisme, que posava la religió al centre de la vida pública

Caça de bruixes / WIKIPEDIA Zoom

Fins fa poques dècades, quan alguns acadèmics van reivindicar la importància de la seva obra per entendre la societat anglesa després de la Revolució Industrial, Elizabeth Gaskell (1810-1865) no va ser reconeguda com una de les grans escriptores del segle XIX. Avui ningú dubta de la importància de la seva obra, que se situa entre els noms més destacats de la literatura victoriana. És coneguda com a autora de grans novel·les com Nord i Sud (1854) i Filles i esposes (1865), però els seus relats (la majoria publicats en revistes de l’època) són una part molt important de la seva literatura i expliquen per què Gaskell va tenir tant d’èxit com a escriptora mentre vivia. La bruixa Lois (1861), que l’editorial Angle ha tingut l’encert d’editar amb una bona traducció i introducció de Pere Guixà, és un d’aquests relats que van aparèixer publicats per entregues en una revista literària dirigida per Dickens.

El realisme costumista, la temàtica social i l’intimisme domèstic defineixen la literatura de Gaskell, que també va experimentar amb opcions menys convencionals, com bé ens ensenya La bruixa Lois. Podríem dir que aquest relat barreja elements de la novel·la gòtica amb trets de novel·la psicològica però està explicada com una novel·la realista. La història ens situa a Salem a finals del segle XVII. Evocar aquesta ciutat de la badia de Massachusetts és fer referència a la caça de bruixes, que és precisament el tema central del llibre. La protagonista és la Lois, una jove anglesa i anglicana que es queda òrfena i es veu obligada a travessar l’Atlàntic per anar a viure a casa el seu tiet, que s’ha fet purità i ha emigrat a Nova Anglaterra, a les colònies que comencen a instal·lar-se a Amèrica.

La bruixa Lois descriu la vida opressiva i extrema dels primers colons, que van marxar d’Anglaterra buscant un lloc per viure amb normalitat el seu puritanisme, que posava la religió al centre de la vida pública. Es van instal·lar en petits poblets aïllats, rodejats de boscos desconeguts, colpejats per hiverns duríssims i atemorits d’una banda pels indis i de l’altra pels pirates. Aquest ambient inhòspit feia que veiessin indicis malèfics a tot arreu. “La gent s’espanta per motius reals, però potser després, moguts per la por, que els paralitza i els desorienta, s’imaginen perills ficticis”, diu el narrador.

Un bon testimoni històric

Aquesta atmosfera, no gaire amable a la diferència, rebrà la Lois com una estranya; una estrangera que porta costums perillosos. La Lois es veurà obligada a viure amb una família que la rebutja i s’anirà trobant més sola i se sentirà cada vegada més amenaçada per un poble que acabarà engolit per una paranoia col·lectiva. El títol del llibre ja ens indica que la protagonista no es trobarà amb un destí gaire afortunat, però la intenció del relat no és crear una trama intrigant sinó més aviat servir de testimoni històric. De fet, Gaskell es va inspirar en fets reals per escriure aquesta història: les filles d’un pastor purità van ser víctimes d’uns atacs epilèptics i les minyones índies de la família van ser acusades de bruixeria com a culpables dels mals de les nenes. La intenció de Gaskell amb aquesta nouvelle és que el lector es compadeixi de la Lois en aquest entorn on “la por atreu la covardia i la covardia crida la crueltat” per mostrar-nos un dels episodis més obscurs de la història d’Amèrica. Com a lectors contemporanis de vegades trobarem la narració massa naïf, però Gaskell no volia crear un artifici literari sofisticat sinó simplement explicar una història. Sembla que aquesta va ser la missió vital de l’anglesa, que en l’acte d’escriure va trobar un propòsit que consistia a relatar les històries de personatges marginats i desvalguts, que no tindrien l’oportunitat d’explicar-se amb la seva pròpia veu.