EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Bèsties tan humanes

'La intimitat de les bèsties' de Joan Jordi Miralles. Empúries 224 pàg. / 17,50 €

Bèsties 
 Tan humanes Zoom

Els set contes llargs que configuren La intimitat de les bèsties (Empúries, 2017), del narrador i dramaturg Joan Jordi Miralles, guardonat amb el premi Marian Vayreda 2016, estan escrits com si l’autor hagués filmat el que relata: amb una mirada distant i freda però alhora intensa i penetrant, que busca la força i el significat de les escenes en les accions externes més que no pas en els laberints de la moral i la psicologia dels personatges, una mirada que en general s’expressa mitjançant una prosa depurada, directa, accelerada i tallant, d’una consistència cantelluda, gairebé agressiva, i que només ocasionalment es desenganxa de l’estricta literalitat per entrar en el terreny de la dimensió simbòlica. No som lluny del Michael Haneke menys al·lucinat o més quirúrgicament realista, el de Codi desconegut, per exemple.

Tot i que és evident que la prosa d’aquests contes ha estat molt treballada fins a fer-la fluïda, enèrgica i transparent, Joan Jordi Miralles no és un autor superficialment formalista, que s’ho jugui tot en la carta de l’estil. Més aviat tot el contrari. Un dels seus mèrits és que en té prou amb uns quants paràgrafs per fer-nos entendre que, des d’un punt de vista de l’experiència humana que tots compartim, val la pena que prestem atenció a cada una de les històries que es disposa a contar-nos.

Sacsejar la història

Un exemple del que dic és Insular, el conte que obre el volum. Si bé al llarg de les primeres pàgines sembla que simplement assistim al viatge ple de petits infortunis, errors i descuits que un matrimoni en hores baixes fa a l’illa d’Eivissa, aviat comencem a intuir -perquè l’autor ens en dona pistes, sovint subtilment estrafolàries: una ungla aberrant al lavabo de l’hotel, un ratolí ofegant-se a la piscina, una parella d’enamorats cada un amb un dit de la mà amputat- que hi haurà alguna cosa més. En efecte, el que semblava l’enèsima radiografia d’una relació de parella en descomposició es converteix, gràcies a la tombarella d’un final atrevit, en un conte sobre la solitud radical, sense pal·liatius i inconsolable de qui s’està morint.

A Venació, hi trobem una estructura i uns mecanismes expressius similars. El gruix del relat se centra en la narració -prosa trepidant i física- d’una jornada de caça, que Miralles desplega sense cap voluntat de sublimar aquesta activitat però també sense cap mena de denúncia anticinegètica. Només cap a la part final del conte entenem que el caçador protagonista, en realitat un cineasta que ha tornat al seu poble natal per una raó molt concreta, serveix a l’autor per expressar la desesperant impotència de l’artista, la derrota de qui mai no podrà realitzar la seva màxima ambició. També en aquest conte queda il·lustrat un dels recursos habituals de Miralles, que consisteix a guardar-se una informació crucial fins al clímax, no per colpir el lector o per sorprendre’l, sinó per sacsejar la història i redimensionar-la.

Encara que Cims, Exorcisme, Rauxa i Amants -l’opció de posar títols d’una sola paraula és la credencial d’un narrador sense embuts i que va per feina- són menys rodons que els dos ja esmentats, també s’hi perceben les virtuts literàries de Miralles, en especial la capacitat per rescatar un fons d’humanitat dels drames més desbocats i de les situacions més estranyes. Una menció a part es mereix el relat titulat Erupció. Conta la història d’un noi jove, nihilista i insolent, que dona sortida als seus neguits i frustracions a còpia de sexe i vandalisme. Tot plegat, un clixé. Però Miralles, rabiós, agafa el clixé i l’omple de matisos i de vida. En conjunt, un llibre ben notable.