UN TAST DE CATALÀ

Víctor Català i els límits de la correcció retroactiva

Deia Caterina Albert en una carta a Narcís Oller del 1904: “L’únic que puc dir-li és que les paraules que empleo són vives. No sé on les he arreplegades, no movent-me mai de casa i no tinguent tracte amb ningú, però jo les he sentides [...]; se m’arraconen distretament en la memòria [...] i en agafar la ploma van sortint i jo sento que són de llei”. Víctor Català, com a bona modernista, creu que “el poble tot ho ha dit i ho ha dit millor que els savis”.

Però Català, Ruyra o Oller van patir les conseqüències d’escriure poc abans de la fractura que va suposar la codificació fabriana. Massa poc abans perquè els seus inèdits -el que, de fet, escrivien- tinguessin el prestigi d’un clàssic. Van passar, doncs, per la dura experiència de veure’ls esmenats obeint normes que no existien quan els van crear; d’haver d’admetre que el futur els corregís.

Els corregís l’ortografia, esclar, però també el lèxic, la sintaxi. Com diu Víctor Martínez-Gil, en el cas del català, costa tant destriar gramàtica d’estil -les correccions formals de les substancials- que és impossible saber si en el pas de l’ inèdit a l’ èdit no estem fent més fàcil la vida al lector en detriment de la literatura.

Una norma que acumula temps i prestigi té efectes col·laterals com estigmatitzar el que era llengua viva. Agafem d’exemple aquest “empleo” que ara ens grinyola tant, i constatem, amb Coromines, que no va ser fins al 1910 que la llengua literària va restaurar emprar en el sentit d’ usar partint d’un ús balear. ¿Era “de llei” un emplear que també trobem en Pla i del qual, al DCVB, hi ha usos del 1561? ¿Pot ser alhora un castellanisme i que empleat, com a nom, sigui correcte? Què tenia de viu fer dir emprar a un pastor empordanès?

No reivindico emplear i dono per bo que es condemni. Ni ens fa falta ni pot recuperar la reputació perduda, però seria un greu error considerar menys genuïna la llengua d’Albert pel fet que hi recorri (i recorri a un munt de formes avui “no correctes”). No sabrem mai si corregint Solitud l’hem matat una mica.