Deu friquis il·lustres de la ciència-ficció catalana

BarcelonaA primer cop d'ull pot semblar que el conreu de la ciència-ficció ha estat minoritari, per part dels autors catalans. Històricament no ha estat un gènere gaire apreciat per l'acadèmia, ha estat poc –o mal– divulgat als mitjans de comunicació i els lectors l'han acompanyat massivament en comptades ocasions. L'exposició Essa Efa, comissariada pel periodista, professor i crític literari Joaquim Noguero (Manresa, 1964), vol corregir aquesta percepció resseguint alguns dels fruits més saborosos (i en gran part insòlits) de la ciència-ficció catalana. "Tot i que la ciència-ficció hagi estat representada sobretot per autors, estudiosos i editorials que no s'han situat en el mainstream, té més d'un segle d'història, i potser el seu èxit més reconeixible sigui el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que és la novel·la més venuda, amb molta diferència, de la història de la literatura catalana", recorda Noguero. Un dels clixés dels gèneres fantàstics defineix els seus seguidors com a friquis: potser qui els conrea –fins i tot quan es converteixen en best-sellers– també ho són.

Essa Efa pren el seu títol d'un recull de contes publicat el 1985 pel col·lectiu Ofèlia Dracs, i s'ha inaugurat a la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra de Barcelona coincidint amb la celebració, aquesta setmana, de la cinquena edició del Festival 42. Es podrà visitar fins al 6 de gener del 2026.

"La ciència-ficció va néixer amb l'entronització de la raó i el progrés de l'edat moderna i, sobretot, amb la revolució industrial del segle XIX –explica Noguero–. De viatges a la Lluna i d'autòmats ja n'hi havia hagut, en la història de la literatura, sostinguts per la màgia, l'alquímia o la fantasia: és l'explicació tecnològica la que ho canvia tot".

La primera novel·la de ciència-ficció en català es va publicar l'any 1912 i portava per títol Homes artificials. El seu autor, Frederic Pujulà (Palamós, 1877 - Bargemon, 1963), imaginava la creació d'una dotzena d'homes artificials orgànics que havien de millorar la humanitat, però en comptes d'assolir la perfecció queien en els mateixos vicis i defectes dels mortals. Amb Homes artificials –reeditada l'any 2010 a Pagès Editors–, Pujulà es va avançar als robots, patentats per l'escriptor Karel Capek a l'obra de teatre R.U.R. l'any 1920, amb la qual s'anticiparia, al mateix temps, als androides o als clons, segons recordava Sebastià Roig a l'assaigEl futur dels nostres avis (Diputació de Girona, 2012). "La ciència-ficció de Pujulà té capacitat prospectiva i política, camí que també segueixen pioners del gènere com Onofre Parés a L'illa del gran experiment (1927) i Josep M. Francès a Retorn al sol (1936) i, més endavant, Aurora Bertrana a La ciutat dels joves (1971) i Llorenç Villalonga a Andrea Víctrix (1973)", precisa Joaquim Noguero.

L'arquetip del científic estrany no va trigar a infiltrar-se a la naixent ciència-ficció catalana. Elvira Augusta Lewi (1909-1970), "una d'aquelles dones dels anys trenta, culta i agosarada, periodista, criada amb el cinema i en la prosa ràpida dels mitjans", va ser la primera autora a incorporar-lo a Els habitants del pis 200 (1936), que l'editorial Males Herbes va recuperar el 2023. Joaquim Noguero reivindica també l'encara menys coneguda aportació al gènere per part de l'actriu, dramaturga i directora teatral Montserrat Julió (1929-2017), autora d'una única novel·la, Memòries d'un futur bàrbar (1975), reeditada el 2006 a Pagès.

Amb més d'un milió i mig d'exemplars, Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), és la novel·la més venuda de la literatura catalana. Publicada el 1974, explica la història de supervivència de dos joves, l'Alba i en Dídac, després d'un atac alienígena que ha exterminat la resta de la humanitat. La distopia prova d'imaginar la possible supervivència de l'espècie a partir dels dos protagonistes, que hauran de prendre la decisió de si es reprodueixen o no. "Pedrolo no s'estimava especialment el Mecanoscrit, perquè havia eclipsat la resta de la seva producció literària –comenta Joaquim Noguero–. Va experimentar molt, i a més es va atrevir amb tots els gèneres. Una altra novel·la de ciència-ficció destacable seva va ser Succesimultani [1981], que explica un viatge en el temps". Fa uns anys, quan Noguero va llegir La carretera, de Cormac McCarthy (2006), es va adonar que algunes escenes d'aquesta novel·la ja les havia prefigurat dècades abans Pedrolo al Mecanoscrit.

Ofèlia Dracs va ser el pseudònim que van fer servir un grup d'escriptors de la generació literària dels 70 per reivindicar, a través del joc literari i el sentit de l'humor, gèneres literaris com l'eròtic (Deu pometes té el pomer, 1980), el fantàstic (Lovecraft, Lovecraft, 1981) i la ciència-ficció (Essa Efa, 1985). En formaven part, entre altres autors, Jaume Cabré, Pep Albanell, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Joaquim Carbó i Margarida Aritzeta.

Alguns d'ells escriurien, al marge del volum col·lectiu, novel·les senceres de ciència-ficció, tal com es pot comprovar a l'exposició de la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra. De Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) se'n destaca Calidoscopi de l'aigua i el sol (1979), destinada als lectors juvenils, i de Margarida Aritzeta (Valls, 1953), Grafèmia (1982), on planteja "una mena d'apocalipsi o distopia de la lletra impresa", segons precisa Noguero.

Ja sigui com a novel·lista o narrador –amb llibres com Ofici de torsimany (1985) i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008)–, com a editor –ha dirigit l'emblemàtica col·lecció Porpra i Plata de Pagès, inaugurada l'any 2000– o com a antòleg –ha publicat tres volums emblemàtics, l'últim dels quals va ser Futurs imperfectes (2013)–, Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) podria ser definit com l’aleph de la ciència-ficció catalana actual. "És mestre de mestres i el gran divulgador del gènere, i alhora no ha deixat mai de practicar-lo i eixamplar-lo", sintetitza Noguero.

“Quan escric coses sobre el futur és perquè no passin”, reconeixia l'autor coincidint amb la publicació d'una de les seves últimes novel·les, Michelíada (Males Herbes, 2015). Munné-Jordà ha obert el camí a investigadors com Víctor Martínez-Gil, que el 2003 va donar a conèixer una antologia d'una gran influència, Els altres mons de la literatura catalana (Galàxia Gutenberg, 2003), que ha tingut més recentment una germana bessona, Una Terra, més enllà (Sfabula, 2023), centrada en la ciència-ficció escrita des de l'inici de la postguerra fins al final del franquisme, una etapa poc coneguda que inclou narracions d'Anna Murià, Pere Verdaguer, Joan B. Xuriguera i Màrius Lleget.

"Hi ha hagut molts científics que s'han dedicat a la ciència-ficció, potser per allò que deia Jules Verne: que tot allò que un ésser humà pot imaginar, algú altre ho acabarà fent", recorda Joaquim Noguero. Quan la ciència es converteix en un component "escenogràfic i d'ambientació", llavors parlem d'un subgènere com la space opera, que en català està molt ben representat gràcies a l'ambiciosa novel·la Stella Signata, de Ricard Efa, de la qual Mai Més ja ha publicat els quatre primers volums (en queden dos). La ciència, però, també pot ser un "element nuclear" en la ficció, i hi ha científics que han excel·lit aprofundint-hi, com ha estat el cas de Salvador Macip a Hipnofòbia (Proa, 2012), Jordi de Manuel a La decisió de Manperel (Columna, 2013), Martí Domínguez a Mater (Proa, 2022) i Carme Torras. Matemàtica i escriptora nascuda a Barcelona el 1956, Torras s'ha especialitzat en intel·ligència artificial i robòtica assistencial, i ha conreat la ciència-ficció en novel·les com La mutació sentimental (Pagès, 2009) i reculls de relats com Estimades màquines (Males herbes, 2020). "Hi ha una retroalimentació entre la ciència-ficció i el desenvolupament tecnològic", defensa l'autora.

Les lletres del cançoner de Jaume Sisa (Barcelona, 1948) van inaugurar la filosofia galàctica, "una nova manera d'interpretar i ordenar la realitat a partir de l’acceptació de totes les realitats possibles o imaginades”. Cançons com El setè cel i El comptador d'estrelles van eixamplar els límits del pop català, una escola galàctica imaginària on també trobaríem Pau Riba, Pascal Comelade, Quimi Portet i Albert Pla. També Antònia Font, que el 2004 van publicar Taxi, un dels discos més influïts pels paisatges de la ciència-ficció i els seus protagonistes, on els "astronautes rimadors" conviuen amb extraterrestres, robots eficients i tempestes d'electrons.

Bona part de la vintena llarga de novel·les que ha escrit Montserrat Galícia (Cornellà de Llobregat, 1947) són de ciència-ficció, i la majoria estan orientades al públic juvenil. A l'exposició de la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra, Joaquim Noguero en destaca tres: P.H.1 A Copèrnic (Laia, 1984), El vent entre els saguaros (Pagès, 2014) i Estirant el fil escarlata (Pagès, 2017).

Montserrat Galícia no està sola, escrivint ciència-ficció per a joves. L'han precedit autors com Joaquim Carbó, Pep Albanell i Guillem Viladot i l'acompanyen, generacionalment, David Cirici –amb el long-sellerL'esquelet de la balena (Empúries, 1986)– i el prolífic Jordi Sierra i Fabra, que amb més d'un centenar de títols, escrits en català i en castellà, ha contribuït a familiaritzar noves generacions de lectors amb societats distòpiques, viatges interestel·lars i robots amb ànima.

En els últims quinze anys, i gràcies a la feina ingent d'editorials com Males Herbes, Mai Més, Raig Verd, Pagès i Spècula, i de llibreries especialitzades com Gigamesh, la comunitat de lectors de gèneres fantàstics i ciència-ficció no ha deixat de créixer a Catalunya.

Autors inquiets i inclassificables com Núria Perpinyà (Lleida, 1961) no han resistit la temptació d'escriure novel·les tan valuoses com Diatomea (La Magrana, 2022). Inscrita en el subgènere de la ficció climàtica, Diatomea viatja fins al segle XXIII, en què les inundacions amenacen la supervivència de la humanitat fins que un científic prestigiós creu haver arribat a una solució factible: eliminar rius, mars, llacs i oceans del planeta. Al món del futur que Perpinyà imagina, la ciutadania es fa anàlisis diàries que determinen la ingesta de pastilles per alimentar-se i a les escoles no són els mestres els que ensenyen els infants sinó a l'inrevés, i les guerres ja no existeixen perquè a la política només hi poden accedir dones i les ecologistes tenen el poder.

Un dels autors, periodistes i gestors culturals que més aferrissadament ha lluitat durant les últimes dècades per divulgar els gèneres fantàstics és Ricard Ruiz Garzón (Barcelona, 1973). Impulsor i comissari del Festival 42, que se celebra a la Fabra i Coats des de fa cinc anys, ha conreat també la ciència-ficció en novel·les com Herba negra (Fanbooks, 2016) i Janowitz (Fanbooks, 2021), coescrites amb Salvador Macip, i ha ideat antologies com Barcelona 2059 (Mai Més, 2021), ambientada en una illa artificial situada davant de la Barceloneta, pensada per acollir una societat utòpica, hipertecnificada i posthumanista que, en alguns dels contes ideats per autors com Roser Cabré-Verdiell, Ivan Ledesma i Laura Tomàs Mora, es converteix en un malson.