Barcelona“Dos anys enrere, aquell pati servia d’establa. L’escombriaire municipal n’era el propietari. Algú li va suggerir que allí s’hi podia instal·lar un dàncing. L’escombriaire pensà que la idea era bona. Al cap d’un any, va vendre la mula i el carro i adquirí un automòbil. Al cap de dos anys es feia construir una torre a la Punta”. Aurora Bertrana va ser una de les primeres escriptores que va retratar l’eclosió turística dels anys seixanta a la Costa Brava. A la novel·la Vent de grop, publicada el 1967 per Alfaguara i reeditada ara per Edicions de la Ela Geminada, Bertrana narra l’amor d’estiu entre en Rafelet Sureda, un pescador empordanès, i la Mabel, una turista anglesa que estiueja a la Cala. "Els personatges no són escalencs, sinó calencs", aclaria Bertrana a la revista Presència. 

La novel·la de Bertrana, adaptada al cinema per Francesc Rovira-Beleta amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (1970), mostra el xoc cultural entre dos estils de vida que no tenen res a veure, però que conviuen en un mateix espai. Des de llavors, molts escriptors, tant catalans com estrangers, han plasmat les conseqüències del turisme de masses a les costes gironines i la relació sovint tensa entre els autòctons i els forasters. “El turisme no només va provocar una transformació física del paisatge, sinó també un impacte moral i psicològic”, diu l’escriptor begurenc Miquel Martín i Serra, que a La drecera (Periscopi, 2020) descriu la desaparició de l’Empordà que havia conegut de petit. “L’arribada de turistes va transformar la llengua, la mentalitat, la manera de relacionar-se, les feines”, afegeix. 

Els anys seixanta, el punt d’inflexió definitiu

“Els botiguers de la Cala s’havien posat a estudiar idiomes. Xampurraven el francès i l’anglès i, fins i tot, uns mots d’alemany. De maig a octubre, oblidaven el català, llengua comercialment negligible”, escriu Bertrana. A partir dels anys cinquanta, i sobretot als seixanta, alguns empordanesos van veure el turisme com una oportunitat econòmica. A Vent de grop, el pescador protagonista enveja un amic que “havia tingut la gosadia de rompre la tradició familiar i fer-se xofer”. “Les generacions més joves no volien esllomar-se com els seus pares, fent de pagesos o pescadors, perquè veien que podien guanyar-se bé la vida amb feines menys dures”, diu Sebastià Roig, que a l’assaig Turista a babord!: Franco, biquinis, toros i sangria (Úrsula Llibres, 2021) analitza les opinions de la premsa franquista envers els turistes. 

Alguns estrangers també van aprofitar l’onada turística per traslladar-se a la Costa Brava. És el cas de l’escriptora Patricia Langdon-Davies, que el 1952 va instal·lar-se a Sant Feliu de Guíxols amb el seu marit, el periodista de guerra John Langdon-Davies, i van regentar plegats l’hotel Casa Rovira. L’escriptora anglesa va publicar El gat, algunes llavors i quinze llibres (Diputació de Girona, 2011), unes memòries que reflecteixen l’evolució del turisme fins a mitjans dels anys seixanta. “És un llibre de referència”, diu Martín. “Langdon-Davies explica molt bé la seva relació tant amb la gent del poble com amb els turistes estrangers”, detalla.

Josep Pla i Norman Lewis, cronistes d’un món que s’acabava

Mentre alguns empordanesos pujaven entusiasmats al carro del turisme, Josep Pla observava amb un enyor prematur el món dels seus avantpassats. “Pla idealitza la vida pura dels pescadors, salvatges i integrats a la natura. Ell se’n va a estudiar a Barcelona, ja segueix un camí diferent, però enyora la vida senzilla i alhora plena de la gent de marina”, diu Martín, que recomana especialment el recull de narracions de Pla Aigua de mar. 

El periodista anglès Norman Lewis va escriure Voces del viejo mar (1984), en què descriu els tres estius que va passar durant els anys quaranta en un poble de pescadors de la Costa Brava, que ell anomena Farol. Lewis constata la decadència de les feines tradicionals: el primer estiu, fa amistat amb un grup de pescadors que segueixen costums ancestrals; l’últim estiu, ja gairebé cap d’aquests homes es dedica professionalment a la pesca. 

Les primeres veus crítiques amb el turisme

El 1968, Maria Aurèlia Capmany va estrenar l’obra de teatre Vent de garbí i una mica de por, que explica la història d’uns burgesos que estiuegen a Cadaqués després del Maig francès. Un any abans, Josep Maria Forn havia dirigit la pel·lícula La pell cremada, protagonitzada per un andalús que treballa de paleta a Lloret de Mar. “Hi havia sempre una mena de rivalitat entre els visitants, que eren gent adinerada, i els del poble, de classe treballadora”, diu Martín, que recorda “un abisme social” entre els uns i els altres. Tot i que l’escriptor anglès Paul Scott va retratar la Costa Brava amb els estereotips habituals, a la novel·la The Corrida at San Feliu (1964) també constata les desigualtats entre els turistes i els treballadors. “Els nois dels hotels provenien de llunyanes parts d’Espanya. Eren molt pobres, treballaven de valent i semblaven feliços. A l’hivern tornaven a casa i treballaven a pic i pala per un sou míser”, escriu Scott. 

Scott també va ser un dels primers escriptors que va fixar-se en els “xalets de nova construcció pels especuladors de Barcelona i Girona”. Josep Pla, que s’havia interessat per la vida dels pescadors, va escriure el 1971 un article contundent a la Revista de S’Agaró en què criticava la destrucció del paisatge. “A l’estiu, aquesta costa s’ha convertit en un fabulós campament turístic pobre, sorollós, desastrat, caòtic, d’un pintoresquisme primari i grotesc”, escrivia. 

L’escriptor anglès Tom Sharpe, que va fer arrels a Llafranc, també “tenia aquesta sensibilitat per adonar-se de l’especulació urbanística”, segons Martín, que signa la biografia sobre Sharpe Fragments d’inexistència, publicada a principis d’estiu per Navona. De fet, el 1975 Sharpe va escriure Blott a la vista (editada en català per Columna el 1988), una novel·la “molt visionària sobre un polític que fa passar una autopista per un paratge natural i es carrega hectàrees de paisatge per interessos personals”, explica el biògraf de Sharpe.

J.G. Ballard i la fascinació pels complexos turístics

L’escriptor James Graham Ballard és un cas a part. Després d’estiuejar a Roses del 1970 al 1975, va ambientar a Empuriabrava el relat distòpic que dona títol a Avió en vol ras, traduït al català el 2022 per Laertes. “A Ballard el fascinaven les macrourbanitzacions turístiques”, diu Sebastià Roig, que signa l’epíleg de l’edició catalana. “Li agradava analitzar el comportament dels turistes, que acabaven creant una societat autònoma, deslligada de la resta del món”, afegeix. “Els centres turístics de la costa espanyola, des de Roses a Marbella, semblen colònies de Mart”, escrivia Ballard, que considerava que la hiperurbanització era “el futur”. 

La mirada desencantada de la generació dels seixanta

“Ens ho hem venut tot pel turisme i després ens hem adonat que no ho podíem recuperar”, assegura Martín. “Ens queixàvem del franquisme, que havia permès aquelles construccions monstruoses arran d’aigua, però ara també s’estan cometent unes barbaritats urbanístiques tremendes”, diu l’autor de La drecera, que lamenta que “es destrueixi el paisatge, a sobre, per gent que ve a passar-hi només quinze dies a l’estiu”. 

És una sensació compartida amb altres empordanesos que ronden els cinquanta anys, com l’escriptor guixolenc Toni Sala, que a Una família (L’Altra Editorial, 2021) presenta unes memòries ambientades a l’hotel que regentava la seva família. “La temporada turística s’ha concentrat cada vegada en més poc temps i la resta de l’any alguns pobles de costa són engolits per un forat negre, ja no hi ha caliu de poble ni activitats veïnals”, diu Martín.